Com a admirador de cantant, músic i poeta, en un conjunt, he de dir que soc més d'en Lluís Llach però el que és refereix al que em transmet com a persona compromesa tinc a Raimon en la mateixa vàlua. És la meva particular visió d'entomar com són i demostren ser els personatges públics que m'interessen.
En el lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, aquest any a Raimon, una de les seves frases pronunciades m'ha encuriosit per la seva profunditat: “No em sento que sóc dels meus quan els meus volen que jo sigui com ells voldrien i no com ells saben que sóc”. La seva talla intel·lectual li permet jugar amb les paraules i expressar molt be el seu tarannà polític de sempre, en tot cas valorat i acceptable, però en en aquest moment de la història hi ha nombroses corrents que van decididament en una altra direcció i el missatge personal d'en Raimon es queda en això quan en d'altres temps, hagués estat massivament secundat i seguit.
Amb aquest premi, Omnium Cultural li reconeix la dedicació durant mig segle a la difusió de la llengua i la cultura catalanes, com a music i poeta.
Raimon ha remarcat la seva vinculació, des del País Valencià, a Catalunya, les Illes i en general als territoris on la gent parla català, en qualsevol de les seves variants, inclòs el lapao”, i que ha intentat internacionalitzar la llengua i la cultura catalanes viatjant durant tota la seva vida arreu del món, sempre cantant en català.
No vull entrar en si aquest era el millor any pel seu merescut premi, però el que si trobo positiu és que, tot i haver manifestat no ser independentista, amb el sentiment molt estès que hi ha a Catalunya en aquest sentit, hem demostrat que nosaltres, posats en matèria, sabem fer les coses be i en coherència amb l'objectiu.
No hem de donar lliçons a ningú perquè cadascú és comporta com la seva cultura li ha ensenyat però que en vagi prenent nota qui només valora i premia, protegeix i exalta, parla i dialoga amb “els seus”.
