Sobiranisme jove, pa tou

L’altre dia en un dinar de feina a les llunyanes i àrides terres de ponent vaig tenir l’agradable sorpresa de topar-me de cop i volta amb un vell amic, d’aquells que la distància actual no et fa oblidar res del passat. Un mestre de la consciència nacional que en altres èpoques ens ensenyava a gaudir de la nació mitjançant la gastronomia, les tradicions i la tabola. El fet és que la seva presència a Lleida era en motiu d’una trobada de joves sobiranistes d’una coneguda entitat catalanista. En un moment de la curta conversa ell em comentava esperverat i esmaperdut que s’havia trobat unes joves figuretes del sobiranisme molt verdes, amb poca substància en el coneixement general del territori que ells diuen defensar. Per exemple, referent a un noi originari de la mateixa ciutat en què se celebrava la trobada em comentava que increïblement desconeixia l’històric i celebrat Garrotin de Lleida. Sense comentaris. O que tot debatent sobre la propera cadena humana que l’ANC i l’Òmnium organitzaran, algú parlava de la Jonquera com el límit fronterer amb França. Continuo sense tenir comentaris. Aquest és possiblement el nou sobiranisme que ens envolta, un moviment vacu que ens obliga restar insegurs i amatents dia a dia per qualsevol viratge o tremolors de cames que puguin succeir-se. Són persones arribades fa quatre dies amb una coneixença limitada del territori global i de la històrica lluita política i cultural que arrosseguem des de d’un temps antic i molt llarg. Una massa de gent que manifesta poca substància nacional i probablement una manca de resistència política. Tanmateix, ningú neix ensenyat i és feina del vell independentisme reeducar i enfortir aquests compatriotes que ara descobreixen la panacea, com també comprometre a conjuminar noves idees i frescor provinent d’aquests novencells sobiranistes -exreformadors de l’Espanya de les autonomies- a segons quin encarcarat i demodé independentisme de barricada, o com diu un amic meu, del ‘pet i porró’. Caldo nou que en definitiva els independentistes de sempre hem cercat com l’aire que respirem per aconseguir tenir aquesta majoria social que s’està teixint i ens enforteix com mai havia passat. Són clarobscurs del passat i del present que hem de saber lidiar de la manera més intel·ligent i generosa, si és que algun dia volem guanyar. La cadena humana. Sobre l’oportuna idea de fer una cadena humana el proper setembre i així posar al mapa del món una reivindicació visualment molt potent, amb uns precedents igual de potents com van ser les cadenes de les exrepúbliques soviètiques, vull dir simplement que és una magnífica proposta per mantenir la flama encesa al carrer i no encallar-nos amb la clàssica i tediosa manifestació. Que quedi ben clar, el seu èxit és vital per el procés sobiranista perquè sense el carrer l’acció parlamentària no és res, i viceversa. Segurament però, haurem de suportar els típics estirabots resistencialistes de l’independentisme respecte aquesta iniciativa, és per això que m’agradaria posar èmfasi en reclamar que aquesta successió humana es concentri i es realitzi dins dels límits de la CAC per una simple evidència pràctica i efectiva. No cal que ens embranquem en esforços titànics i absurds per fer arribar una filera fins a Guardamar per la independència de Catalunya. No sé si m’explico. Ara bé, sí que és de justícia que en els caps i les cues d’aquesta renglera humana es faci referència explícita i evident que la nació continua, que la nació sencera va més enllà. Altrament, seria un frau indigne.