Sobirania Fiscal com a pas previ a la Declaració d’Independència

     Fa un parell d’anys l’Andreu i la Maria, una parella de valents emprenedors del Montsant,  van començar la insubmissió fiscal vers el Regne d’Espanya i van ingressar els impostos a la Generalitat de Catalunya. Gràcies a ells començà un procés que ara sembla que va quallant després de força entrebancs i sobretot temors. El moviment ciutadà inicial d’aquesta insubmissió s’anomenà Diem Prou, i a poc a poc va aplegar una sèrie de petites i mitjanes empreses que declararien a l’Agència Tributària Catalana (ATC) en comptes de a la Hisenda espanyola. Les grans empreses, per desgràcia, no s’han mullat públicament ni s’han vist enlloc.
      Fa pocs mesos ha començat una altra insubmissió que s’ha rebatejat amb el nom de Sobirania Fiscal, entesa com la forma d’aconseguir la clau de la caixa. Aquesta sobirania representa el tancament de caixes definitiu cap a Espanya, i proposa que els ens públics declarin i liquidin impostos al Principat a través de l’Agència Catalana, habilitada actualment als seus efectes.  De moment ho encapçalen Ajuntaments, i tan de bo segueixin l’exemple Consells Comarcals, Diputacions i la mateixa Generalitat. El primer municipi català a aplicar la Sobirania Fiscal de forma exemplar va ser Gallifa (Vallès Occidental), amb el llavors alcalde Jordi Fornas de Solidaritat per la Independència (SI). Gallifa va ser el detonant perquè més consistoris decidissin ingressar trimestralment els impostos a l’ATC. A més a més,  Jordi Fornas, com a membre de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència), hi dugué l’afer a l’Assemblea General del passat febrer, on s’aprovà que més dels 650 municipis que la formen la posarien en pràctica. Aquesta pràctica té dos vies: presentar mocions al Ple, o bé fer-ho per ordre de l’Alcaldia, d’aplicació directa. Normalment s’escull la primera opció i s’aprova la “Moció per a l’exercici de la Sobirania Fiscal”. Curiosament, i ja se sap que l’excepció confirma la regla, després de l’esmentada  assemblea de l’AMI, la votació de la sobirania es portà al Ple municipal de Torroella de Montgrí, on el seu alcalde, Jordi Cordón de CiU, hi votà en contra, tot i pertànyer i representar l’AMI al Baix Empordà. Des de Solidaritat Catalana estem demanant la seva dimissió o cessament de l’associació independentista, per incoherència i indignitat.
     Tot això de la fiscalitat és més important d’allò que pot semblar, malgrat que de moment la Conselleria d’Economia, un cop rebuts els diners d’Ajuntaments i empreses –i alguns particulars!- els envia directament al Ministerio de Hacienda sense més. És important precisament perquè establim una canalització dels nostres diners, els quals quan vulguem podrem retenir. La Generalitat, en vistes a l’empobriment del país, no podrà enganyar-nos gaire temps més aplicant retallades i alhora justificant no quedar-se amb els nostres impostos. Alhora, en el pla polític, tot apunta que el desencís del pacte fiscal s’està repetint amb el tema de la consulta, i finalment haurem d’assumir l’únic camí per ser lliures: la Declaració d’Independència, preferiblement des del Parlament. La Declaració, unilateral, vindrà acompanyada d’un boicot espanyol, i per a això s’haurà de sincronitzar amb la Sobirania Fiscal; consolidar la sobirania aviat significa fer el pas previ i/o simultani a la Declaració secessionista. Tenim pressa i n’estem farts que ens robin, si tanquem l’aixeta recaptarem molt en poc temps: pensem, per exemple, que tan sols en impostos dels seus treballadors, la Generalitat paga a Espanya uns 5.000 ME anuals, un bon començament per l’Estat Català (i s’hi haurien d’afegir els impostos municipals, la suma dels quals desconeixem). Per últim, afegir que un cop fet el pas, Catalunya quedarà lliure del deute espanyol, és a dir, com que Espanya no ens reconeixerà com a Estat lliure i independent, nosaltres tampoc assumirem el seu deute, i acumularem menys dèficit.