Quasi una dècada després de la seva aprovació a les Nacions Unides, els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni viuen un moment crític. I el primer d’aquests vuit objectius no és altre que reduir a la meitat el percentatge de persones que pateixen fam abans d’acabar l’any 2015.
Segons dades de la FAO, la malnutrició afecta a més de dos mil milions de persones i, per primera vegada a la història, la població que pateix sub-alimentació supera els mil milions. Avui, la crisi econòmica i financera, el canvi climàtic i la sobreexplotació dels recursos naturals i energètics, amenacen en agreujar encara més la situació alimentària mundial.
Si bé aquestes dades conviden al pessimisme, cal evitar la resignació. Ara més que mai és necessari analitzar les relacions de producció, consum i distribució d’aliments a escala mundial, contribuir a definir un model que garanteixi el dret a l’alimentació de tots els pobles, i actuar en conseqüència.
Massa sovint la problemàtica de la fam s’ha vinculat a fenòmens conjunturals com l’escassetat d’aliments, les catàstrofes naturals o el creixement de població respecte de l’oferta total d’aliments. Però cal tenir en compte la vessant estructural que situa les asimetries en les relacions de producció, comerç i consum mundials del sector agroalimentari a l’hora de buscar les causes de la persistència de la fam al món.
Si analitzem les dades veurem els països del Nord controlen majoritàriament la producció d’aliments i dels inputs industrials per a l’agricultura. En canvi, els països del Sud produeixen les matèries primeres agrícoles i els productes alimentaris per a l’exportació, com ara el cafè, el sucre, el cacau, etc. Un desequilibri que es manté tot i els darrers processos de deslocalització de part de la producció de béns i manufactures cap als països del Sud.
Avui, la divisió internacional del treball en la indústria agroalimentària determina la dependència dels països del Sud, ja sigui de la importació d’aliments pel consum diari o de l’ajut alimentari en casos d’emergència. I la conseqüència per a la major part de la població dels països empobrits és la desnutrició i l’augment de les malalties derivades de la sub-alimentació. Una situació agreujada per les polítiques proteccionistes de la UE i els EUA cap als seus productes agrícoles.
Per canviar aquesta situació, cal un abordatge estructural sobre les causes de la fam al món, tot partint de l’esfera de la producció agroalimentària mundial. I alhora cal considerar altres aspectes, com ara la concentració de la propietat de la terra, que afecten a les capacitats de les persones d’accedir a l’alimentació.
Davant la crisi alimentària que afecta al Sud, la cooperació respon sovint enviant ajuda alimentària d’emergència. Però si es vol incidir en la transformació de les causes de la sub-alimentació, la cooperació al desenvolupament ha d’apostar fermament per un model que afavoreixi la sobirania alimentària, entesa com el dret dels pobles a definir la seva política agrària i, per tant, alimentària. I la millor manera de fer-ho és promovent l’agricultura local, l’accés de la població camperola a la terra, a l’aigua, al crèdit i a les matèries primeres agrícoles, lluitant contra el dumping practicat per tercers països, i promoure el dret a decidir sobre què produir i què i com consumir.
Per totes aquestes raons, la Cooperació Catalana aposta fermament per la promoció del dret a la sobirania alimentària dels països del sud, contribuint a la millora de l’accés i control dels recursos productius per part dels petits productors (especialment les dones), la recuperació del teixit productiu bàsic i l’enfortiment de l’agricultura familiar, tot afavorint un comerç local, nacional i internacional basat en l’equitat.
En unes dates en què es celebra el Dia Mundial de l’Alimentació i el Dia Mundial per l’Eradicació de la Pobresa, cal replantejar-se les polítiques alimentàries que s’estan duent a terme i que, en gran mesura, expliquen la situació alimentària mundial. Per això cal un abordatge global de les relacions estructurals de producció, comerç i consum agroalimentaris, així com la defensa de la sobirania alimentària com a principi que ha d’orientar les polítiques de cooperació al desenvolupament en aquest àmbit.
