Com serà l’abast del dèficit fiscal, econòmic i de finançament que pateix Catalunya en relació amb el que aporta, quan l’economista contractat pel Gobierno per demostrar l’equivocats que estàvem i mentiders que érem els catalans al queixar-nos, ara ha publicat un estudi, mitjançant la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea), en el que detalla la liquidació de 2015 del sistema de finançament de les CCAA de règim comú (recordem que son totes a excepció del País Basc i Navarra), i on queda ben demostrat que per sota del baremo marcat com a mitjana estatal, i a més de Catalunya, està el País Valencià… i Madrid, Andalusia i Múrcia, que potser caldria matisar.
Per altra banda, les més ben finançades són Cantàbria, La Rioja i Extremadura, tot i què la gran majoria estan per damunt del citat baremo.
Segons aquest estudi, l’única comunitat que rep el finançament que li pertoca és Castella-La Manxa.
En els temps que vivim, no cal que ens ho diguin pels mitjans convencionals. La informació es pot cercar per infinitat de camins i poden aparèixer dades, que generalment no seran portada de noticia, contrastades i gens sospitoses d’esbiaixada pro-catalana, que deixen ben clar que la situació enverinada s’ha anat cronificant i «normalitzant» a través dels anys i amb els diferents governs de torn esmerçant-hi un paper directe o simplement passiu.
Però, be, això ho veu qui ho vol veure. Ho cerca i ho llegeix qui te un mínim de curiositat en saber la veritat de les coses o, si més no, tot d’una veritat, de la que se’ns presenta com «la veritat».
Hi ha molta gent, moltíssima, que, per mandra, o per por, o perquè sempre ha estat així, o pel que encara és pitjor, per un tant-me-fotisme que traeix el propi dret de persona viva, que vol seguir en l’engany de que amb això no hi pot fer res, o perquè no vol parlar de política, o perquè tot això no li va…
O per no reconèixer que això no hi te res a veure amb les entranyables arrels familiars, ni amb els enriquidors llaços d’amistat, ni amb qualsevol vincle que es pugui tenir amb persones o indrets… És, senzillament, sentir-se en un lloc on, a més de pagar la festa a tothom, s’és atacat sistemàticament només pel fet de no sentir-se igual, de ser diferent, de parlar una altra llengua, a més de la igual.
