Algú s’aventura a imaginar a què s’hagués dedicat el Cristiano Ronaldo si això del futbol no se li hagués donat bé? Jo he tingut una visió: l’he vist en un parc públic a la perifèria d’una ciutat europea qualsevol, amb texans ajustats, samarreta ídem i un paquet de Marlboro enrotllat sota la màniga arremangada, ben premsat contra els bíceps perfectament definits, mentre pica l’ullet a turistes i pensionistes massa sols. Potser m’equivoco, potser s’hagués dedicat a revendre droga a la porta d’una escola, qui ho sap, el que és segur és que les úniques pàgines de diari que hauria pogut acaparar serien les de crònica negra.
Després d’aquesta obertura totalment gratuïta – i més tenint en compte que l’ínclit va fer de nou un partit de molt fum i poc rostit, ple de bicicletes sobreactuades i de gestualitat de clown – i absolutament aliena a qualsevol codi deontològic o rigor professional (normal tenint en compte que no som professionals), seguint l’estil del Popota, enumero els set motius pels quals el Manchester ens va enviar a casa.
1) Perquè el nivell de la Premier és manifestament més alt que el de l’autodenominada Millor Lliga del Món. Després que l’any passat els anglesos deixessin birlar el títol per un equip format per ex-estrelles i ex-promeses del futbol italià (i per un integrista catòlic anomenat Kaká), no hagués estat normal que la història s’hagués repetit. Tot i que val a dir que Manchester, tant en quarts com a la semifinal, no ha demostrat ser res més que un equip habilidós en l’antic art del molt catenaccio i algun (poc) contratac.
2) Perquè un lateral pagat pel FC Barcelona i amant del risc va decidir que era una bona idea dipositar una pilota toveta davant de la seva ària, probablement amb l’esperança que algun atacant anglès, desconcertat per un regal similar, fos víctima d’un atac de riure incontrolable i caigués fulminat a causa d’algun indefinit problema cardiovascular. La cosa, però, com sabem, no va anar exactament com esperava Zambrotta.
3) Perquè el balonmano, o handbol si ho preferiu, serà sens dubte un esport molt honorable i viril, però jugat amb els peus i sobre un camp d’herba se’n diu futbol dolent. Hi haurà qui dirà que el Barça ha jugat bé, qui, com un candidat a la Moncloa en ple debat televisiu, brandarà estadístiques s’esgargamellarà tot cridant “Un 57% de possessió!”. Però el reglament és el reglament i el futbol, per absurd que sembli, és un esport on guanya qui marca més gols, no qui encadena més passes o qui té la pilota durant més minuts. I el Barça, en 180 minuts (360 si comptem els dos partits de Lliga que hi ha hagut enmig) no ha aconseguit marcar un miserable gol. Menció especial en aquest cas per Xavi, al qual es veu que només la seva escassa estatura ha impedit d’esdevenir un gran jugador d’handbol, vista la seva òptima visió del joc horitzontal.
4) Perquè Eto’o va fer senzillament pena de veure. Després que Messi, repetís 300 cops la mateixa jugada (dríbling al centre en direcció a la frontal de l’ària), no va aconseguir entendre que quedar-se quiet era una mala estratègia. Els passes de Messi li rebotáven a la tíbia, al genoll, al turmell, al bessó, en fi, en qualsevol part de la cama que rebutgés la pilota sense obeir a altres lleis que a la del caos i, es clar, sense aconseguir, no ja marcar, sinó combinar amb un mínim de sentit de la decència amb cap company.
5) Perquè, com va demostrar Scholes, els gols també valen si es marquen des de més de 3 metres en línia recta de la porteria. No és necessari que un o més jugadors entrin amb la pilota controlada a la porteria perquè el gol pugi al marcador. Rijkaard, o les seves respectives mares, ho haguessin hagut d’explicar a alguns jugadors, perquè sembla que hi ha qui no ho ha entès.
6) Perquè calia donar una satisfacció al “Sosi”, que encara tenia dubtes sobre si mostrar o no tota la seva indigència mental agitant un mocador blanc després dels partits, tenint en compte que encara hi havia la possibilitat (remota, d’acord) de la Champions. El mateix poble d’illetrats fanàtics que l’any passat reivindicaven a Saviola i insultaven Mourinho, que ara reivindiquen Mourinho i insulten a qui faci falta i que l’any vinent qui sap quines baixíssimes cotes d’activitat neuronal podran assolir. Estalviarem als lectors, gent sensible i instruïda tots ells, el parangó amb el públic que ahir es va poder veure a l’Old Trafford.
7) Per poder matar definitivament l’era Rijkaard sense que l’arbre d’una enganyosa victòria a la Champions impedís al barcelonisme (al barcelonisme decent, no al “Sosi”, que no veu res que no hagi llegit abans a la lamentable premsa esportiva catalana) de veure el bosc del magnífic exemple de no-gestió en què s’ha convertit el Barça després de la fugida de l’entrenador que ha permès a l’equip de guanyar dues lligues i una Champions: Henk Ten Cate. Rijkaard ha estat un bon entrenador quan les coses venien de cara, però quan s’han torçat s’ha mostrat incapaç de fer altra cosa que esguardar fixament el buit amb vidriosa mirada i encongir-se d’espatlles. Malgrat tot, afirmo: si es confirma que Guardiola serà el substitut de Rijkaard, qui escriu això renegarà definitivament de la seva fe barcelonista i de l’afició al futbol en general per dedicar-se exclusivament al macramé i a aprendre dances tradicionals mongoles (de Mongòlia, no del Sosi).
