Sentència contra el(s) català(ns)

La Sarsuela, espai emblemàtic des d’on veritablement es cuinen aquests plats indigestos que s’obliga a menjar tots els ciutadans sense drets de l’estat, deu haver contractat alguns guionistes de Hollywood. Fer coincidir la farsa del canvi constitucional  (tècnicament anomenat verfassungsänderung) amb l’enèsima sentència contra el català (patois, segons l’argot jurídic espanyol), amb la cara de caricatura de Duran Lleida i d’Ebener Scrooge (el vell del Conte de Nadal, de Dickens)que porten Cleries, Mena i (Sant) Boi Ruiz, ens remet a la galdosa actuació del govern tripartit quan l’Estatut quedà trinxat, i quan el país va trinxar el 10 de juliol la classe política, i tot i això, la cosa va continuar fent com si no hagués passat res.
Aquesta agressió, enèssima, previsible, avorrida, contra la llengua del país sembla tenir quatre respostes possibles. La primera, la irònica (polítics, anoteu-la si voleu fer teatre del bo), exigir un canvi constitucional amb tràmit d’urgència. Convergents, per resultar més creïble, presenteu-la en alemany. Segona, la més probable; fer veure que s’acata, tot deixant en mans del professorat que la no-apliquin com vulguin. Tercera, la falsament heroica; no acatar-la, tot esperant que condemnin els responsables polítics d’aquesta desobediència i esperant que els processin amb la mateixa pressa que els jutges fan servir per José Luis Núñez o en Millet. Quarta, la més raonable de totes: atès que la sentència es fonamenta en la sentència del Constitucional contra l’estatut i es tracta clarament d’una invasió competencial, la declaració unilateral, al Parlament, d’independència.
De fet, en les actuals circumstàncies en què Espanya ha acabat esdevenint un esperpent, una caricatura d’un mal acudit, el proper onze de setembre caldria que el president Mas i el seu partit fes un gest de grandesa històrica. I els diputats i diputades del nostre país (els qui pensin per compte propi i no esperen ordres de l’autoritat competent, militar por supuesto), haurien de prendre la decisió que ens estalviï l’enfonsament de la nau ben corcada d’Espanya. En comptes de gastar diners en una celebració cada vegada més decadent, reuneixin-se, extraordinàriament al Parlament i arreglin aquesta qüestió (llengua i autonomia financera) com cal; tirant pel dret.
No sé a què esperen!