Dissabte, 18 de setembre de 2021 - Edició 1150
La República

Sense la llengua no voldríem la independència?

Sé, d’entrada, que aquest article podrà anguniejar i fins molestar per inoportú. Demano disculpes i comprensió, però no penso estar-me’n. La qüestió que pretenc desenvolupar és tabú per a molts […]

Els altres andalusos
Els altres andalusos 28/01/2008

Sé, d’entrada, que aquest article podrà anguniejar i fins molestar per inoportú. Demano disculpes i comprensió, però no penso estar-me’n. La qüestió que pretenc desenvolupar és tabú per a molts dels qui, com jo, ens movem en el camí per la no-dependència, ni política ni econòmica, de l’Estat espanyol. Però amagar el cap sota l’ala no ha solucionat mai cap problema. Sóc conscient que la llengua catalana i la conquesta del seu dret a ser considerada «la llengua del país» (la històrica –la pròpia tal com diu avui l’Estatut–; l’única oficial, tal com voldríem els que pretenem una nació amb estat propi) és, per als més conscienciejats defensors de la independència, una disposició que voldríem veure feta realitat. Però fent honor al realisme rabiosament actual ¿hem de creure’ns que podem aconseguir la meta del sobiranisme sense comptar amb una part de la població catalana de dret que, ara com ara, no té el català com la seva llengua principal d’ús (i pròpia)?

És cert que encara avui, un gran nombre dels immigrants espanyols, sobretot de la dècada dels seixanta, que van fer el viatge des de les seves terres, poca cosa han fet per assumir el català com a llengua d’ús quotidià (sobretot en les àrees metropolitanes) del país on s’han quedat a viure, i que aquesta situació, tenint en compte la realitat actual d’altres immigracions massives, posa dificultats a l’hora de normalitzar el català com la llengua d’homogeneïtzació de tots els catalans de dret. Però també és cert que, per posar un exemple important, aquestes mateixes persones no han fet res per resistir-se que el català sigui la llengua d’immersió escolar per a tots els seus fills i néts. No han alçat cap pancarta en contra del català a l’escola, deixant aquesta manifestació (contra l’ensenyament en català) en una mera enrabiada de rancuniosos i nacionalistes espanyols, altaveus que, per previsibles i interessats, i a causa del seu poder en el camp mediàtic, aconsegueixen ampliar per cent els emprenyaments dels citats. Ben al contrari, aquests sectors, a bona part dels quals se’ls fa, massa lleugerament, susceptibles d’escoltar les veus de les campanyes espanyolistes, i que podrien haver protestat per les lleis d’immersió lingüística, han acollit amb total aprovació que els seus fills aprenguessin català.

No m’autoenganyaré pensant que la situació és dolça i que va per bon camí; conec la dimensió del problema, sé que en algunes escoles aquesta immersió no és allò que les dades de la conselleria d’Ensenyament voldrien fer-nos creure, i conec el cas als IES i a la Universitat. Però és cert també que mai ha eixit de les majories dels ciutadans castellanòfons. de Catalunya cap manifestació en contra del sistema d’immersió, o sigui, en contra que els seus fills i néts coneguin i puguin expressar-se en llengua catalana.

És xocant, però, que malgrat el fet d’aquesta immersió a la llengua catalana de tots els infants residents a Catalunya, no se’n percebi un bon resultat al carrer. Caldria buscar altres causes que la suposada resistència dels no catalanòfons. residents a Catalunya. Potser bona part d’aquests (mals) resultats podríem imputar-los a qüestions com ara a la «timidesa» de partits i polítics a l’hora d’aplicar les lleis que ells mateixos aproven i sobre l’administració que ells comanden, des del control de la via pública fins a la judicatura; partits i polítics que han conformat i conformen el govern de Catalunya i que han pecat de feblesa, o incoherència, a l’hora d’aplicar sense complexos aquestes lleis i normes de protecció del català emanades del Parlament. Timidesa i incoherència generades sota la pressió d’un temor difós i ampliat per aquells altaveus interessats que hem mencionat anteriorment. Temor que ha aconseguit convèncer-los (o s’han convençut a gratcient) que els seus interessos electorals podien ressentir-se’n si aplicaven amb decisió les lleis sobre l’ús i la protecció de la llengua. Temor i pusil·lanimitat de gran part de la nostra classe dirigent, i no tan sols dels polítics, que també deu haver contribuït, tant o més, a la migrada presència del català en certes àrees de la societat, que el suspecte desafecte pel català dels sectors als quals se’n sol culpabilitzar. I també potser (o gairebé segur) ho podríem atribuir a la incapacitat o poca voluntat de l’empresa catalana a prioritzar la llengua nacional a l’hora de comercialitzar els seus productes amb el pretext d’una suposada i mai demostrada pèrdua de competitivitat. Potser també a la dèbil convicció dels mateixos catalanòfons envers els seus interessos lingüístics (fóra possible calcular que aquest no fos un interès de primer ordre en una part considerable d’ells?).

El cert és que, ara com ara, és del tot impensable i fins suïcida plantejar-se cap mena de programa d’emancipació nacional sense comptar amb els catalans de dret que no tenen, o no senten, la llengua catalana com a llengua pròpia, i en canvi sí que viuen la realitat social del país, que hi treballen i hi aporten la seva vida. Un no pot posar-se ni a somiar en polítiques nacionals catalanes sense disposar d’un projecte que no compti amb aquests sectors de la població nacional, i molt menys encara si se’ls percep com un possible adversari en bloc. I encara més si hom, i ben aviat, no sap obrir camins per explicar-se entre aquests amplis sectors de la societat catalana, per fer-los arribar el pensament sobiranista i la real problemàtica que avui soscava la dinàmica de la societat catalana, de la nació catalana, si seguim mantenint-nos sota la dependència d’un estat que (en tant que catalans, parlem la llengua que parlem) no ens sent seus si no és per gravar-nos amb males pràctiques polítiques i administratives, i només com una part perifèrica subalterna del centre del poder. Ah! i si és necessari, que jo diria que sí que ho és, en la llengua que aquests sectors mantenen com a usual i familiar.