Real Madrid – Osasuna 3-1
Immillorable culminació d’una setmana en que el Madrid ha assolit estratosfèriques quotes de “señoríu i elegància”, equiparant el club, pel que fa a altura moral i tradició democràtica, a altres “Grandes Instituciones de España”, com ara la Monarquia Borbònica, l’Església Catòlica Apostòlica i Riojana o la família de Manuel Chaves, sense anar més lluny. Aclaparat per la campanya d’alguna mà negra que maniobrava entre bambolines el prestigiós rotatiu Maraca, que es va limitar a publicar coses que eren des de feia temps de domini públic, Calderone va haver d’entonar el molt borbònic “me voy para evitar un baño de sangre” –seva, s’entén- i deixar el seu lloc a un valencià cosí germà de Tony Soprano. Avui, com en els temps del Pactes de la Moncloa (o a la Sicília del Gattopardo o m’atreviria a dir a la de Totò Riina), en moments delicats cal saber acceptar determinats canvis per salvar el que val la pena salvar: tant se val si “això” es diu Joan Carles de Borbó o Raúl González Blanco. A l’alineació titular de diumenge ens remetem.
Getafe – Racing 0-1
Res a poc entre dos equips que, com sempre, van saltar al camp amb voluntat de jugar i oferir espectacle. Concretament jugar a lluita greco-romana per equips i oferir un espectacle d’allò més llastimós.
Vila-real – Mallorca 2-0
Els Germans de la Pampa s’imposen quasi sense voler-ho a un Mallorca que desprèn, aquest any sí, una intensa olor de gos mort. La redacció de RivalPetit desitja al sempre civilitzat públic de Son Mocs, molta sort i una llarga estada al pou.
Málaga 4 – Apañó 0
Volem aprofitar aquest espai per felicitar a la direcció de TV3 per l’encertat anunci del proper derby de la Copa del Generalísimo entre el Barça i l’Apañó. Parla d’un “Barça imparable” i d’un Espanyol “que torna a il•lusionar”. I és que nosaltres, sense anar més lluny, estem il•lusionadíssims amb la idea, cada cop més tangible a la llum del joc i resultats, d’inaugurar el camp de Cornellà un diumenge a les 12 del migdia contra tot un Eibar.
Valladolid – Betis 1-3
Un innocent Valladolid, que últimament s’està mostrant tan sòlid com els principis ètics d’un dirigent d’Unió, permet al Betis d’esgarrapar tres punts que poden valer el seu pes en or a final de temporada. Cada més a prop el somni d’aconseguir mantenir els seus simpàtics recull-pilotes entre l’elit del futbol espanyol.
Recreativo – Sporting 2-0
Amb un porter tan capaç de defensar els interessos del seu equip com una delegació sociovergent en visita oficial a la Moncloa, l’Sporting torna a ensopegar contra un sorprenent Recreativo, que amb aquesta remuntada amenaça amb condemnar-nos a suportar a tots plegats una altra temporada amb 4 equips andalusos a Primera.
Athletic – Valencia 3-2
L’Athletic de Kaparrotz encadena el seu novè resultat positiu amb una victòria que sens dubte omplirà de joia els aficionats blavencianistes, que ja poden començar a assajar el seu “XXX vete ya”, que ja forma part de la tradició i del folklore de la ciutat igual que les falles, les mascletàs i les operacions urbanístiques de legalitat, diguem-ne, discutible.
Almería – Atlético 1-1
El Pateti, amb la plantilla més cara de la seva història, continua confirmant les previsions de la premsa esportiva madrilenya de fa alguns mesos i, efectivament, es troba al capdamunt de la classificació, practicant un gran futbol i lluitant amb els grans per endur-se el títol… Ah, espera un moment: no. Em diuen que no és així.
Sevilla – Numancia 1-0
Partit intens a l’Estadi der Mehó Equipo der Mundoh, amb sang, suor i llàgrimes (aquestes últimes es van concentrar sobretot a les grades). Un poc a res amb 40 faltes, 10 targetes i tant d’allò que normalment s’entén per futbol com en una lliçó d’anatomia jueva impartida pel Doctor Mengele. Un d’aquells partits que fan plorar el nen Jesús, vaja.
Barça – Deportivo 5-0
Sembla mentida que hagin passat tants pocs mesos des que tots nosaltres ens vam trobar cara a cara amb els nostres fantasmes: amb un Núñez (Núñez!) tornat des dels averns, presentant-se davant de les càmeres de televisió envoltat de Boixos Nois, subhumans i individus pertanyents a totes dues categories humanes, amb cartells que resaven “Al soci no se li pot enganyar”, desafiant així tot límit ètic i estètic, a més de les més elementals normes gramaticals. Gràcies a Déu (ens referim, es clar, a Cruyff), a dia d’avui, la sempre deportable premsa esportiva de Barcelona es pot dedicar tan sols als seus innocus i estèticament discutibles reportatges fotogràfics, a l’adjectivació kitsch en articles sobre Messi o a la promoció de jaquetes reversibles, el no va más del prêt-a-porter per quillos xandaleros. Alabat sia en Johan.
