Diumenge, 13 de juny de 2021 - Edició 1053
La República

Sel·leccions i sel·leccionables

  Les seleccions esportives, almenys de futbol, representatives de un territori quan el futbol era una altre cosa, com a més casolà i proper, ara, sovint s’empren els seus esdeveniments […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 26/06/2012

 

Les seleccions esportives, almenys de futbol, representatives de un territori quan el futbol era una altre cosa, com a més casolà i proper, ara, sovint s’empren els seus esdeveniments per altres finalitats, esdevenint eines d’enfrontament d’alguna manera menys “esportives” i lúdiques.

Quan el futbol està com està de “reinflat” i, podríem dir, de adulterat en el seu esperit d’esport, amb tants i tants milions que és van generant amb els traspassos entre Clubs, amb la publicitat, amb les desorbitades fitxes que els jugadors cobren i quan, aquests a més, és permeten dir allò de que la seva prioritat és la selecció del seu país, malament… perquè tots sabem i hem de saber que per un treballador el principal és l’empresa amb la que te un contracte de treball, amb unes condicions i un sou determinat i la seva família -que seria en aquest cas la seva selecció nacional- sovint i malauradament queda en un, és podria dir, segon terme. Qui no condiciona les vacances familiars a les vacances de la feina ?. Els diners no cauen del cel i, fins i tot, per temptar a l’atzar se’n necessiten. Es el que hi ha si és vol disposar de comoditats i plaers o, encara que tan sols sigui, per viure… que prou costa. Es allò tan elemental de que “qui te el cul llogat no seu quan vol” o que “qui paga mana”.

I ara que els futbolistes, que no son més que treballadors d’una empresa, juguen per tot arreu i que un seleccionador nacional per fer una selecció ha de buscar per quasi be tot el món, ja que en els equips del seu propi país la majoria de jugadors són estrangers… be sigui extra-comunitàris, comunitaris o “nacionalitzats”, encara que aquests últims si que és podrien escollir, es fa adient preguntar-se si segueixen valent la pena els campionats de seleccions que, a més, condicionen molt i massa la programació de les pròpies Lligues nacionals i, sobre tot, dels equips que, en plena competició, queden minvades tant per les absències sempre inoportunes o per les sempre possibles lesions produïdes en les assistències a les convocatòries internacionals, sobre tot, quan ja hi han tota mena de campionats per Clubs que són al fi i al cap els que posen els diners a l’espectacle i que és preocupen d’aconseguir-los… sovint amb prou feines i treballs.

En aquest sentit, també s’hauria de pensar una mica més, encara que ara la seva importància en l’aspecte “pressupostari” ja sigui molt relativa, amb els socis i aficionats que volen veure cada dissabte o diumenge al seu equip amb els seus jugadors.

Tot això encara s’agreuja en el cas d’algunes seleccions com podrien ser el de les catalanes on a més a més s’hi afegeix el problema de que poden ser convocats els jugadors que no ho estan a l’única oficial que és l’espanyola -o els que prefereixen la catalana, cosa que llavors senta molt malament als que creuen que nomes hi pot haver una selecció i no volen acceptar res que surti d’això-, per tant, el seleccionador tan sols pot comptar amb els que queden que, il·lusió i qualitat a part, no es disposa de la totalitat on escollir per tant la selecció mai serà la millor si no la millor que podrà ser en cada moment i l’esdeveniment quedarà en un acte, prou interessant per mantenir la imatge, que ja és prou important en les nostres circumstàncies, però ves a saber fins quin punt pot col·laborar a fomentar la afició i identificació per la selecció.

Seguint localment, i admetent l’existència de les seleccions, mentre no canvii l’estructura política d’Espanya, nomes podem “jugar” com nosaltres mateix quan des de les federacions estatals ens deixin i com ens deixin… no ens fem il·lusions. Però, això si, podem emmirallar-nos en la distància amb el Regne Unit que, llevat de que a les competicions olímpiques actua com a tal -amb una autorització expressa de la FIFA- en tots els demès àmbits esportius i competicions europees i mundials són Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Gal·les les qui competeixen amb tota autonomia tant federativa com d’identitat… cosa que no esta gens malament i, a falta de res millor, fins i tot nosaltres podríem adoptar la fórmula, oi ?… Llàstima que no depèn dels que pensem així ¡.

Somniar, encara que hi ha vegades que pot fer mal, no costa diners i mentè la il·lusió.

Publicat el desembre-2008 però la reflexió segueix vigent.