Després d’escoltar el Conseller de Cultura com desplega el seu pla de guerra cultural al quarter general del Cercle de Cultura – a l’auditori del Cercle d’Economia del carrer Provença- acompanyat del seu estat major Miquel Solà i Fèlix Riera– em surt de l’ànima suggerir col·loquialment i respectuosa que fem tots un esforç unitari per salvar dels penjaments i detraccions el soldat Mascarell. Raons?
Perquè és el primer polític que planteja la qüestió cultural nacional catalana com una qüestió bèl·lica internacional i no com com un Dejeneur sur l’herbe (més tirant a l’oli d’Édouard Manet que al film de Jean Renoir). Per què el seu pla d’atac no és frontal sinó basat en l’estratègia de l’aranya en el sentit de l’himne nacional mallorquí.
La balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela per demà
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
Cert que ara el senyor Ferran Mascarell és un oficial d’alta graduació però destaca dels altres consellers del govern di migliori perquè formula els seus principis actius fent un exercici de futur i no deixant-se atrapar en la còmoda trampa de la crisi mundial, que en el nostre cas, i com sempre en tantes coses, ens arriba mediatitzada i manipulada pel poder español i els seus interessos centralistes. Tampoc sembla obsedit amb el present ni amb la lluentor del càrrec sinó que se’l veu despert davant la fosca perspectiva, com un soldat que fa la guàrdia i sap el pa que s’hi juga. Aquesta actitud, i és la segona emoció que em surt de l’ànima, desarma.
Té un pla de reorganització per la conselleria, té un pla de reinversió i estalvi, prepara un pla estratègic per cuidar de la cultura catalana amb precisió, proposarà un acord nacional enllaçant amb el pacte cultural de Rigol, vol obrir la cultura patrimonial al territori, crear canon propi, internacionalitzar, assumir el procés general de digitalització i enfrontar-se a les compres que fa l’estat español de patrimoni català amb diners que també són nostres. I sap com fer-ho, sap amb que compte i té ben mesurats els tempos. Tampoc combrega amb el concepte precari de tenir la normalització al departament, vaig entendre que vol desmuntar l’ICIC per muntar un organisme de la creació i es qüestiona el tractament que l’escola catalana dona a l’aprenentatge cultural. Un crack.
De cap utilitat serà doncs buscar-li les pessigolles amb retrets ideològics perquè el seu currículum professional al servei de la cultura és dens i, sobretot, actualitzat. En el terreny cultural el conseller Mascarell sap perfectament on és el front, té tots els mapes logístics al dia i segurament els seus moviments personals els ha fet seguint el dictat de la seva intuïció estratègica respecte de quin és el rumb de la cultura global i de proximitat.
A la conferència vaig seure al costat del senyor Joan Mas Cantí, economista i un dels fundadors del Cercle d’Economia. Pel que amablement em va comentar i atenent als hum! asseveratius espontanis que va fer en diversos passatges de la dissertació del conseller, vaig deduir que l’experimentat economista estava gratament sorprès de comprovar que un home de la cultura com Mascarell, un soldat que ha estat en mil batalles, exposés unes tesis de combat cultural des d’una òptica economicista tan sòlida i estructurada. Vaig pensar que potser la pilota de la cultura per fi havia aterrat en terreny dels responsables d’economia. I és lícit preguntar-se : sabran ells articular un combat econòmic des d’una òptica cultural tan sòlida i estructurada com ho ha fet el responsable de cultura? Si la cosa suma estem salvats, Mascarell i tots nosaltres.
