Dilluns, 20 de setembre de 2021 - Edició 1152
La República

SANT PAU O SANT JAUME. Dos models pel nostre futur? Vostès decideixen.

El que ha nascut pagà i incircumcís però que compleix la Llei, et jutjarà a tu, circumcidat i coneixedor de la Llei, però que no la compleixes. El veritable jueu […]

Joan C. Vilalta
Joan C. Vilalta 31/07/2011

El que ha nascut pagà i incircumcís però que compleix la Llei, et jutjarà a tu, circumcidat i coneixedor de la Llei, però que no la compleixes.

El veritable jueu no és el que apareix externament com a tal, ni la veritable circumcisió és la que es veu externament. És jueu de veritat el que ho és per dintre, la circumcisió veritable és la del cor
 

Epístola als Romans. Sant Pau, apòstol dels gentils s. I d.C.

 

Un cop mort Jesús, el cristianisme no semblava que anés a ser una confessió de gran èxit, de primer perquè no estava clar que volgués ser una nova religió, després perquè tampoc els primers cristians se’ls hi veia una especial vocació universalista.

 

Fins i tot, com expliquen els Fets dels Apòstols, quan per la Pentecosta a aquests del cel els davallaren als seus caps unes petites flames que els hi atorgaren el do de llengües, això només va servir per a que els jueus d’arreu del món conegut que havien pelegrinat a Jerusalem els entenguessin, ja que  parlaven les llengües dels seus països d’origen i no l’arameu dels apòstols, tenint present, a més, que l’hebreu en aquells moments era poc més que una llengua litúrgica. O sigui, sense cap ironia, això va ser més aviat un miracle de consum interjudaic.

 

De sempre, el judaisme s’havia caracteritzat per la profusió de profetes i de sectes, i a inicis del s. I, de les importants, teníem els saduceus, els essenis, coincidents en força coses amb els cristians, i els fariseus, els quals sembla ser que van donar origen als rabins actuals. Una mica com els grupuscles d’alliberament jueu que es barallen a la divertidíssima “Vida de Bryan”

 

Bé doncs cap a mitjans d’aquell segle el cristianisme no semblava tenir altra intenció que ser una secta més de la religió jueva. Al cap i a la fi Jesús era jueu, res més i res menys que de la casa del rei David, presentat al Temple, discutia amb els seus doctors i celebrava les festes de precepte com la resta dels hebreus, als Evangelis no hi ha cap mostra que no respectés les prohibicions alimentàries jueves i fins i tot havia estat circumcidat, de manera que les relíquies del Sant Prepuci, que n’hi havia unes quantes, van ser venerades pels fidels catòlics fins l’any 1900 en que l’Esglèsia ho prohibeix, ja que pensaven que era l’única part del fill de Déu que havia romàs a la terra després del seu ascens als cels. També la figura del Messies era purament jueva.
 

Res feia presagiar que aquesta vinculació a la religió hebraica canviaria.
 

A Jerusalem encapçalava la comunitat cristiana Jaume dit el Menor, per diferenciar-lo de l’altre Jaume dit el Major, el qual es diu que descansa a Compostel·la. Aquell Jaume era tot un personatge, segons una font força fiable era anomenat el Just, no menjava carn ni bevia begudes espirituoses, no tenia cura del seu cos i no deixava que cap navalla s’acostés al seu cap, i sobre tot, tenia molt clar que els cristians havien de continuar dins l’obediència de la llei de Moisès. Tant és així que quan l’emperador Neró persegueix els cristians després de l’incendi de Roma el 64 d.C, no hi ha cap indici que tingués la més mínima idea que aquests fossin alguna cosa més que una secta especialment fanàtica d’aquells emprenyadors jueus.

 

De ben segur que Jaume hagués caigut d’allò més bé a molts dels nostres essencialistes.

 

Però aquí sorgeix la figura de Saül, en hebreu, Pau pels romans (que voleu? els jueus d’aquells temps feien com els xinesos de casa nostra, amb un nom en la seva llengua i un altre en la nostra), nascut a Tars, fora de terres d’Israel, un jueu de la tribu de Benjamí, de família farisea, o sigui un hebreu de socarrel, però educat també en la cultura grega i, el que és més important, ciutadà romà. Una ciutadania que tothom desitjava pels drets que proporcionava però que només uns pocs privilegiats de les terres conquerides en podien gaudir.

 

Pau, al que se l’anomena sovint el 13è apòstol, de primer va perseguir els cristians, però després del famós episodi de la caiguda del cavall camí de Damasc, es convertí a la fe dels seus perseguits. Però potser precisament pel fet de ser un jueu “pur” provinent d’una família molt pietosa i que guardava una gran observança de la llei mosaica, però al mateix temps al no haver conegut a Jesús, al tenir una cultura que anava més enllà de la del comú dels seus compatriotes i poder tractar de tu a tu als amos del seu país i amb una certa superioritat a molts, ja que era ciutadà romà, li va permetre fer una gran gosadia: Per estendre la seva fe va trencar amb la tradició judaica que ell tant respectava.

 

A Sant Jaume això no se li va posar gaire bé, van tenir raons, i sembla ser que fins i tot Sant Pere va rondinar, però en una trobada a Jerusalem Pau, bastant més format que ells i amb molt més món, els va convèncer i van triomfar les tesis del nouvingut.

 

Se sap que Jaume fins al final de la seva vida va seguir sent un jueu respectuós com també bona part dels cristians que continuaven residint en terres d’Israel, però mentre, a fora, Pau anava estenent el missatge de Jesús a tothom, important-li molt poc els orígens hebreus, grecs o romans, el fet que els que l’escoltaven els embogissin els pernils i les botifarres, que celebressin la pasqua jueva o les festes solsticials, per cert avui Sant Joan i Nadal, si covaven la mandra el dissabte o el diumenge o que el seu membre viril tingués una pelleringa de més o de menys.

 

El que importava era la fe dels cristians i així, amb la inestimable ajuda dels romans que van expulsar d’Israel bona part dels jueus després d’un parell de fanàtiques sublevacions, van aconseguir passar d’una secta hebraica que de ben segur hagués desaparegut com tantes d’altres, a ser, 250 anys després, la religió de l’Imperi que mantes vegades els havia perseguit i, en les seves diferents versions, la religió majoritària del nostre planeta. Per cert, dels cristians d’observància jueva fa molts segles que no se’n sap res.

 

El nacionalisme català va néixer a finals del segle XIX, el Memorial de Greuges és del 1885 i les Bases de Manresa del 1892, en un Catalunya molt diferent que l’actual. I si bé forma part de la nostra rutina històrica rebre immigrants i població d’arreu, jo, si em permeten autocitar-me, sempre dic que sóc tan bon català que la meitat de la meva sang ve de fora, avui la situació social de Catalunya és absolutament diferent de la que va donar lloc a aquesta ideologia que ha estat central en la política del nostre país.

 

El catalanisme que va anar amarant tots els sectors i ideologies des de la burgesia fins a la classe obrera, per cert els hi recomano llegeixin Andreu Nin i el paper que reserva al proletariat en l’emancipació nacional, encara avui és reconegut com a referent per bona part dels partits polítics majoritaris, però la pregunta que ens hem de fer és si això sempre continuarà sent així.

 

A Catalunya, entre d’altres, tenim dues menes de personatges, amb una influència molt superior a la que es mereixerien. Uns, els essencialistes, que pensen que el català és una mena de poble escollit que viu en la millor de les terres i que, encara que no ho reconeguin, voldrien tornar sigui com sigui a la Catalunya del 1936. Que miren amb una barreja de displicència i pànic la munió de gent arribada a partir de finals dels anys 50 del passat segle, tot pensant que no paga la pena escarrassar-se gaire en tots aquests que mai tindran el “privilegi” d’arribar a ser catalans de debò. Altres, com deia en una blocada anterior, convençuts ingènuament en que el territori català està dotat d’una mena d’immanència que fa que aquell qui hi arriba acabi sent i sentint-se, tard o d’hora, català compartint els nostres anhels i actituds i que, per tant, tampoc cal escarrassar-s’hi gaire en tots aquests que tard o d’hora tindran el “privilegi” de tornar-se catalans de debò.

 

Lamentablement, no sé quin dels dos és més ximple. Probablement, en un país amb una demografia suïcida com la nostra, l’origen “català” dels catalans ja sigui una minoria i en una terra que ha rebut tantes onades migratòries, la més important d’elles en la llarga nit d’un franquisme que impedia qualsevol política d’integració, que podien i poden encara significar la seva dissolució, pensar que avui es produeixen determinats automatismes que han funcionat al llarg de la nostra història és d’una candidesa exasperant.

 

Un exemple, la meva mare, la persona que em va donar la meva llengua, filla d’andalús i castellana vella, va aprendre a parlar el català i el va fer seu amb 12 anys al carrer on vivia, el d’Espalter a Barcelona. Corria l’any 1945 i la nostra llengua s’aprenia de forma absolutament natural, jugant, xerrant, rient, malgrat ser els moments de més dura repressió de la nostra cultura, simplement vivint en català. Era el que havia passat sempre en els 1000 anys de la nostra història. Els demano es preguntin en quants entorns urbans, on viuen la immensa majoria dels nostres ciutadans, avui això encara és possible.

 

La nostra societat cada dia que passa és més diversa, multiforme, complexa, on cada vegada costarà més integrar en tothom que ha arribat, i els que encara arribaran, el discurs d’alliberament nacional si no aconseguim que se sentin membres d’un poble que ha de lluitar per assolir la seva plenitud nacional. I això pot significar prendre determinades decisions que poden ser considerades per alguns com a renúncies a l’essencial de la nostra manera de ser, a elements que consideren imprescindibles de la catalanitat. Caldrà aprendre a entendre que es pot ser català, un molt bon català si em permeten aquesta expressió, de moltes maneres. Que tots aquests que veiem tan llunyans malgrat que avui són tan de casa nostra com nosaltres, poden arribar a estimar la nostra petita nació tan desesperadament com ho poden fer el catalans de socarrel.

 

En els nostres temps, cal decidir si volem emprendre el camí de Sant Pau o ens enterrem en els fonaments com Sant Jaume. La decisió no és fàcil, però cada cop és més inevitable. Només en una cosa realment hem de seguir el camí de Sant Jaume, en que ens cal treballar, molt i durament, doncs com diu en la seva epístola: La fe sense obres és una fe morta.