Dies enrere, la prestigiosa revista francesa France Football sorprenia el món del futbol amb la publicació d'un exhaustiu informe sobre la corrupció generalitzada en la designació, com a seu dels mundials 2022, de la candidatura de Qatar. Gairebé res de nou, repeteixo, res de nou, pels que fa temps seguim al reporter britànic Andrew Jennings, el blog La Transparencia de Sandro Rosell de l'incansable @getafegate o el bloc Consulta Barça en la seva impagable i mai prou valorada tasca en la lluita i denúncia de les corrupcions que envolten el món del futbol. L'informe el titulen Qatargate i la principal novetat seria la identificació amb noms, cognoms i fotografies dels 10 principals actors del mundial 2022, als quals qualifiquen com a casting haut de gamme. Un espectacular càsting amb la crème de la crème d'alts executius de l'elit futbolística mundial -presidents de Fifa i Uefa inclosos- on no hi podia faltar, ves per on, el nostru president Sandrusku Rosell.
Si bé la premsa ha recollit extensament la notícia, el fet que el president Rosell hagi estat col·locat en el top ten dels principals actors de la corrupció futbolística mundial ha provocat el nerviosisme de la llet nostra en general i de la caverna godòtica en particular, que han passat de puntetes sobre el tema i no han dubtat a intoxicar sobre la designació de Qatar tot intentant-la posar, per exemple, al mateix sac que la designació de Barcelona com a seu de les olimpíades 92.
La corrupció ve de lluny, de quan els drets televisius de l'empresa International Sport and Leisure (ISL), de quan Joao Havelange era el president de la FIFA i el seu gendre Ricardo Teixieira començava a destacar en el difícil art de remenar les cireres i/o tallar el bacallà. A la filial espanyola d'ISL va començar a despuntar un jove Rosell que després va saltar a la Nike de Brasil per continuar progressant al costat d'en Teixeira i els seus amics. D'aquest ISLgate inicial en van continuar altres negocis que són investigats per la justícia brasilera i que la premsa nostrada no n'acostuma a parlar o si en parla és per tergiversar i/o desinformar en favor dels interessos d'en Sandrusku. No sabem com acabarà tot plegat, però ni el propi Rosell nega evidències com la repetida venda de l'avioneta Cessna, o les transferències mai explicades a la nena del Teixeira, o el cas de l'organització de l'amistós Brasil-Portugal per part de l'empresa Ailanto Marketing creada ad hoc a partir de l'empresa de màrqueting fundada pel propi Sandro després del seu pas per Nike, Bonus Sports Marketing (BSM), la famosa empresa que en Sandrusku va dir que vendria i que la caverna nostrada encara no ha estat capaç d'esbrinar si ha estat o no ha estat venuda. I suma y sigue suma que segueix: AilantoGate, CessnaGate i BSMgate.
De la connexió brasilera a la catarí. L'empresa venuda i no-venuda BSM gestionant l'acadèmia Aspire Football Dreams de Qatar bo i competint amb la pròpia Masia del Barça en el seguiment i reclutament dels futurs cracs del futbol mundial. L'empresa venuda i no-venuda BSM, embrió de la relació del Barça amb el govern de Qatar per negociar el mal negoci de la venda de la samarreta tot perpetrant el QatarFoundationGate o QFgate. Venda liderada pel directiu Faus que, saltant-se a la torera el codi ètic impulsat per la pròpia directiva, oficiava de jutge i part i de retruc deixava el París Saint Germain en mans de Qatar donant nom al tripijoc conegut com a PSGgate.
L'informe Qatargate apareix just uns dies abans que es jugui, precisament a Qatar, un partit amistós entre les seleccions de l'arroja i de l'Uruguai on, segons FF, tot sembla indicar que aquest partit hauria estat una de les monedes de canvi per aconseguir el vot favorable de Villar a la candidatura de Qatar. Una candidatura, per cert, on les gran companyies constructores -hola ACS- tindrien dipositades moltes esperances en l'adjudicació dels contractes de remodelació dels estadis seus del mundial, o les companyies dissenyadores de façanes -hola MCM- disposades a desenvolupar l'emergent tecnologia led. ACSgate i MCMgate a la vista? Estarem a l'aguait.
Al partit de Qatar hi assistirà en Rosell, tot i que no ha transcendit si en qualitat de president del Barça o d'amfitrió catarí. Sigui com sigui, la participació de molts jugadors culers en un partit sota sospita de corrupció, no ajuda gens ni mica a mantenir la bona imatge que hauria de transmetre qualsevol activitat relacionada amb el Barça. Sorprenentment, i a diferència dels partits del Barça i del de la tornada de la semifinal de copa contra el Maligne, del partit de Qatar no es poden trobar entrades al portal de Viagogo, aquell portal del qual el nostru president encara no ha desmentit que mantingui el 5% de les accions tal com declarava abans de les eleccions a la presidència del Barça i que, a part de vulnerar novament el codi ètic impulsat per la pròpia directiva, també estaria vulnerant els estatuts del club. ViagogoGate, també conegut com a seient lliure ètic.
La rapidesa en que el president Rosell aprofita qualsevol oportunitat per desplaçar-se a Qatar, és inversament proporcional a la velocitat per plantar cara a les campanyes que els esbirros del tito Floren i la central lechera engeguen contra els interessos culers. Un cop més, el nostru president calla davant la vergonyosa campanya iniciada contra en Leo Messi i tampoc bada boca quan el públic merengue insulta majoritàriament al mateix Messi o coreja insults racistes a l'Alves. Potser no ens hauria de sorprendre si tenim en compte que el propi Sandro permet l'entrada de neonazis espanyolistes al Camp Nou o permet a la grada jove escalfar motors al mini estadi. Atenció, doncs, amb el GradaJoveGate. Ah! I no ens oblidéssim pas d'un altre tèrbol assumpte com el del BeachSoccerGate que comentàvem la setmana passada.
Els gates i marros d'en Sandrusku és com un pou sense fons. De ben segur que encara ens n'hem deixat uns quants. Temps tindrem per fer memòria, però per si no n'hi hagués prou, ja en tenim un altre sobre la taula: el Masipgate.
Els amics d'en Sandrusku ja s'encarregaran i s'estant encarregant d'intoxicar sobre l'assumpte, però nosaltres ho tenim molt clar. Entre l'historial de l'Enric i l'historial d'en Coll, el directiu responsable, no hi ha color.
Ens quedem amb en Masip, el millor jugador d'handbol de la dècada dels noranta.
Respecte!
