Dilluns, 14 de juny de 2021 - Edició 1054
La República

Rubalcaba, el que ve de cara.

Amb la victòria de Rubalcaba, Catalunya s’estalvia una altra de les marrades en el seu camí històric a les que ens tenen tan acostumats les capes dirigents autonomistes i federalistes. Si […]

Josep Huguet
Josep Huguet 04/02/2012

Amb la victòria de Rubalcaba, Catalunya s’estalvia una altra de les marrades en el seu camí històric a les que ens tenen tan acostumats les capes dirigents autonomistes i federalistes. Si hagués guanyat Chacón les restes federalitzants unitàries que sobreviuen en la conca mediterrània ibèrica haguessin cregut que posant la moviola es podia compaginar alhora el Viva España i l’Espanya plural. Un cop més i ja cansa. 
Després de les circumstàncies crispades de les darreries del tàndem Pujol-Aznar  i l’estratègia de mà estesa i canvi propiciada per Esquerra s’afavorí l’acostament més clar del PSC( Post fusió amb el PSOE ) a les pràctiques federals-confederals, trencant per  dues vegades la disciplina madrilenya a l’hora de constituir els governs a Catalunya i les diverses accions de Govern que van provocar xispes sistemàtiques amb els ministeris socialistes. Amb la sentència del TC on s’acabava de enrunar les restes de l’edifci autonòmic, el PSC va tenir l’ocasió d’or per emancipar-se i establir una aliança estratègica amb la resta de classes populars i sectors polítics que les representaven per abordar un programa de ruptura social i nacional entorn de la construcció de l’Estat català ( deixant oberta l’adjectivació d’aquest: federat, confederat o independent). En canvi ens vam trobar amb una actitud bel.ligerant de la llavors ministra de l’Armada que va fer un discurs extraterrestre lloant les bondats de la sentència i signant un article conjuntament amb Felipe González que la beneïa com a poder fàctic al si del PSC. Aquell dia el maragallisme deixava de ser un factor en el socialisme català i el montillisme, expert en la gestió dels equilibris, rebia plom a l’ala.
El cop d’Estat de Chacón per a liquidar l’estratègia d’aliança social i nacional catalana (que ara, inútilment i buida de contingut, propicia el marginal obiolisme) permeté obrir la veda i renegar dels companys de viatge republicans que propiciaren de forma determinant per dues vegades dos governs d’esquerres a Catalunya i el primer d’Espanya de Zapatero. De desagraïts l’infern n’és ple. I ara encara algú pretèn alliçonar a l’Esquerra que de forma natural a iniciat un moviment de replegament i una estratègia de Nosaltres Sols que dona per definitivament acabat el periíode de les aliances amb autonomistes de dreta (CiU) i amb pseudofederalistes no gaire d’esquerres (PSC-PSOE).
El què dèiem doncs. Felicitem-nos del triomf de Rubalcaba, de l’espanyolisme de matriu castellano-astur, la matriu dominant també al si del PP, perquè el veurem venir de cara. I ens evitarem les piruetes dels jacobins mediterranis de la nissaga Borrell-Chacón, acostumats a blanquejar les cases (ai l’estètica llevantina!) per dissimular el què contenen: una eterna impotència per manar de veritat a Espanya, sense renunciar als seus origens i valors originals, i als interessos objectius de les classes populars d’Algesires a Figueres. De l’Andalus i els Països Catalans on ja des del XIX la classe obrera sabia que l’Estat central era el seu enemic de classe i nacional.

Com a postdata i encara corprès del meu recent viatge a Mèxic penjo un enllaç a la campanya “Ponte en los zapatos del otro” destinada al drama dels afectats pel narcotràfic i la seva guerra civil    http://www.youtube.com/watch?v=2UB7db7kMFk