El Regne d’Espanya se sent molt segur de la seva força; els seus polítics, jutges i mitjans de comunicació ens comminen a rendir-nos. Tot i així l’estratègia repressiva de l’Estat espanyol està condemnada al fracàs. La seva incapacitat de seguir el camí democràtic del Canadà en relació al Quebec és la seva feblesa. Fa quaranta anys Pierre Trudeau va redactar una nova constitució que reconeixia anglòfons i francòfons com a pobles fundadors de Canadà i feia oficial el francès i l’anglès a tot l’Estat canadenc. De manera progressiva el Partit Quebequois ha anat perdent suport social.
L’Estat espanyol es va negar a autoritzar un referèndum com el d’Escòcia perquè considerava impensable la independència. Les grans potències i les agències de ràting internacional ens ignoraven. Creien que les grandioses mobilitzacions i les victòries electorals eren un suflé. A partir de les eleccions de setembre de 2015 els milions de manifestants s’ha transformat en un formidable moviment de desobediència civil. Ara si que l’Estat espanyol i les institucions internacionals temen la possibilitat de la independència i la cronificació del conflicte. Aquesta raó és la raó de la hostilitat extrema de l’Estat espanyol que ens ha declarat la guerra jurídica i ha transformat la Constitució i les lleis en armes de guerra.
Som un moviment de desobediència civil, no una insurrecció, que aplega grandioses mobilitzacions amb la legitimitat democràtica de les urnes. Aquesta combinació és imbatible en el marc de la Unió Europea. Aquesta és contrària a la nostra independència, però ens proporciona la protecció passiva dels seus tractats basats en els principis democràtics. Necessitarem desmuntar la reputació democràtica de l’Estat espanyol en el seu tracte a Catalunya, demostrar que respon a prejudicis anàlegs a l’antisemitisme. Necessitarem ampliar la majoria social a les eleccions municipals i europees de maig de l’any vinent. Necessitarem demostrar que estem disposat a repetir els fets d’octubre de cara a les eleccions constituents de la República. Finalment aconseguirem una mediació europea per a la resolució democràtica del conflicte que faci vinculant el procés constituent.
Els diferents aspectes de l’estratègia vers la República exposats en els articles anteriors han de convergir en uns mesos i anys plens d’activisme.
Cal continuar la denúncia i la solidaritat amb els presos polítics i convertir el macrojudici que prepara el Tribunal Suprem en un boomerang que es giri contra ell buscant una gran projecció internacional. Aquest és un tret de la desobediència civil: assumir els costos penals de desobeir lleis injustes per tal que l’opinió pública sigui conscient del dolor que causa la injustícia. El futur «judici de Madrid» ha de ser l’equivalent al judici de Rivonia que va condemnar Nelson Mandela a cadena perpètua. Des de la presó de Robben Island va derrotar el règim de l’apartheid. La seva alçada moral va impressionar l’opinió pública internacional que va forçar els seus governs a retirar el suport al règim dels blancs sud-africans i va imposar unes eleccions constituents.
Les eleccions municipals i europees de maig de 2019 seran una prova del progrés de la majoria social independentista. Per a ampliar-la cal centrar-se en la denuncia de la dura realitat quotidiana de precarietat laboral, baixos salaris i habitatge inassequible que l’oligarquia espanyola presenta com la gran recuperació econòmica. La fase d’explicar els avantatges de la República, om la d’ «Un País en Construcció» ja l’hem feta. Ara caldrà combinar l’elaboració de lleis, per exemple sobre l’habitatge, amb campanyes explicatives mentre es tramiten i mobilitzacions si són suspeses pel Tribunal Constitucional.
Els abusos constants de poder de l’Estat espanyol només poden ser respostos amb la dignitat de la desobediència civil. No podem retrocedir davant de les amenaces de presó; hem de forçar-lo a complir-se per destruir la seva reputació d’Estat democràtic. A l’octubre convocar eleccions sense proclamar la República per evitar el 155 hauria estat un incompliment del mandat democràtic del 27/S i una submissió al xantatge del govern de Mariano Rajoy. La decepció hauria portat a la derrota a les eleccions de desembre. El mateix dilema se’ns torna a presentar. No investir el President Puigdemont per por a les conseqüències a desobeir un Tribunal Constitucional que se salta la llei quan li convé ens fa perdre la força moral. Obligar a l’Estat espanyol a que destitueixi el President que té el suport de la majoria democràtica posa en evidència l’opressió que practica amb el poble català i augmenta el seu desprestigi com a Estat democràtic. Hem d’estar disposats a anar a la presó. L’any 1943 quan els presos per seguir a Gandhi van superar la xifra de 130.000 l’Imperi Britànic va comprendre que la independència de l’Índia era inevitable.
Només depèn de nosaltres portar a terme aquesta estratègia en els mesos i anys que vindran. S’aguditzaran les contradiccions internes espanyoles i es farà inevitable una mediació internacional per la resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i Espanya.
