Denunciar a les instàncies internacionals les vulneracions dels drets humans contra els catalans és una altra vessant de la lluita per forçar la resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya. Les càrregues policials de l’u d’octubre, l’empresonament dels presidents de l’ANC i d’Òmnium, l’exili i la presó del Govern de la Generalitat mostren que el conflicte ha entrat en la fase de vulneració dels drets humans. L’Estat espanyol infringeix el Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics i cal denunciar-ho a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.
No és l’únic Estat democràtic en el seu conjunt que vulnera drets fonamentals en una de les seves parts. Abans de 1960 la constitució de l’Estat d’Alabama establia la segregació racial, tot i que els Estats Units d’Amèrica eren un país democràtic. L’Acta del Govern del Nord d’Irlanda de 1920 va privava de drets polítics, econòmics i socials als nord-irlandesos catòlics, i formava part d’un estat democràtic com el Regne Unit. Aquestes injustícies van generar, el 1966, el moviment pels drets civils (NICRA), origen dels trenta anys del conflicte de l’Ulster amb milers de morts, que es va resoldre als acords de «Divendres Sant» de 1998, que va acabar amb les discriminacions dels catòlics nord-irlandesos.
Hi ha base jurídica per a reclamar. La justícia espanyola ha desencadenat una persecució política disfressada de procés penal contra la majoria del poble català. Cal desemmascarar-la el «¡a por ellos!» judicial amb un treball persistent i sistemàtic, que compti amb els medis personals i materials necessaris. Alfred de Zayas, expert de les Nacions Unides per als drets humans, ha indicat que s’ha de comunicar el cas dels presos polítics catalans al Grup de Treball sobre les Detencions Arbitràries. La retirada de l'euro-ordre de detenció contra els exiliats a Bèlgica és una prova contundent d’abús de poder. El jutge Pablo Llaneras no es va veure capaç de defensar les acusacions de rebel·lió i sedició, ni de garantir un judici just a Espanya davant d’un jutge imparcial com el belga, en canvi va mantenir a la presó als Jordis, Junqueras i Forn. L’advocat Gonzalo Boye, defensor dels consellers Comin i Serret, ha exposat en 4 articles (del 12-11-17 al 9-12-17) al seu bloc els atemptats contra els drets fonamentals comesos per la justícia espanyola.
La persecució del moviment republicà ha portat el govern, la fiscalia i els jutges espanyols ha trepitjar les llibertats d’expressió, reunió i manifestació, el dret a un judici just, a no ser empresonat de manera arbitrària, a escollir representants i a exercir aquesta representació. Totes les transgressions deriven de la primera i fonamental vulneració, la del dret a l’autodeterminació, que és el primer proclamat pel Pacte Internacional dels Drets Polítics i Civils. Quan no es respecta aquest primer dret s’engega una dinàmica que porta a conculcar tota la resta. El Regne d’Espanya va cometre el primer atemptat amb la sentència del Tribunal Constitucional que va modificar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat en referèndum pels seus ciutadans. Aquesta sentència és la violació més explícita del dret a l’autodeterminació perquè anul·la la voluntat d’un poble expressada en un plebiscit, la fórmula més típica del seu exercici. A més va suposar una prevaricació perquè va ser contrària a l’article 152.2 de la Constitució espanyola que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat pel mateix procediment.
La sentència del T.C. contra l’Estatut és el desencadenant de tot el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya. La indefensió davant del màxim tribunal espanyol va deixar el nostre poble en la indefensió total. L’únic camí possible era la desobediència civil seguint l’exemple de Mahatma Gandhi, Martin Luther King i Nelson Mandela, tots els quals van infringir les lleis injustes i van ser empresonats. Si les reclamacions democràtiques dels catòlics de l’Ulster de la dècada de 1960 van portar al desplegament de l’exèrcit britànic a Irlanda del Nord, les nostres mobilitzacions pacífiques i les nostres victòries electorals han portat l’Estat espanyol a desplegar milers de policies i guàrdies civils. El nostre moviment pacífic i profundament democràtic ha estat criminalitzat i els seus dirigents empresonats. Ara tot el món sap que hi ha un conflicte d’alt voltatge entre la proclamada República Catalana i el Regne d’Espanya.
Els efectes de les denúncies a la Comissió de Drets Humans i al Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries, si són admeses, tenen efectes morals, limitats. L’ONU no enviarà els cascos blaus. Però desencadenen uns procediments diplomàtics i jurídics en els quals els Estats han de demostrar que no han infringit els pactes que han signat. Els atemptats contra els drets polítics i civils consten en els informes anuals d’aquestes instàncies. No es poden menystenir les repercussions d’aquestes condemnes morals. Així una quarta dels detinguts arbitràriament són alliberats pels governs quan el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries els demana que facin les seves al·legacions. Sobretot aparèixer en els informes anuals de les Nacions Unides sobre drets humans té implicacions diplomàtiques i d’imatge per als Estats infractors. Aquesta situació és més greu per un Estat membre de la Unió Europea com tractarem en el proper article.
