Dissabte, 19 de juny de 2021 - Edició 1059
La República

Rescat… perquè ?

  S’hi posi com s’hi posi, i li digui com vulgui, el govern espanyol no te més remei que demanar el rescat a la U.E. i acceptar pel seu nom […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 04/09/2012

 

S’hi posi com s’hi posi, i li digui com vulgui, el govern espanyol no te més remei que demanar el rescat a la U.E. i acceptar pel seu nom un conjunt d’enormes i impopulars sacrificis que ara ja s’estan fent a gran part de l’Estat, però que molt especialment a Catalunya ja fa dos anys que estem patint. L’efecte d’aquests sacrificis ha d’arribar molt més lluny que per poder afrontar venciments de deute i per pagar als proveïdors i els sous dels nostres metges, mestres, i reste de funcionaris, i no serà efectiu sense una reestructuració a fons del propi Estat i d’unes mesures dràstiques de control al sistema financer, via un B.E. com cal, que afavoreixin de veritat el suport per crear llocs de treball.

Espanya necessita un rescat, i Catalunya també el necessita pels mateixos motius però, a més a més, per uns de particulars que es poden resumir en el dèficit fiscal que, any rere any, ha anat afeblint els fonaments del nostre país.

Catalunya te un deute de 42.000 milions d’euros, i uns venciments a curt termini de 3.364 milions. El deute català es va doblar del 2003 al 2008, any en que ja va ser víctima de la crisi financera mundial. A les pròpies culpes, però, s’hi ha d’afegir, i com a part definitivament desequilibrant, el dèficit fiscal amb l’Estat que s’ha anat enfilant fins a prop del 9%, ara és de 16.000 milions d’euros que, juntament amb la baixada d’ingressos i la morositat de l’Estat ens ha portat a un deute del 21% del PIB, ràtio dintre dels estàndards acceptables europeus però que, al estar contemplat globalment, ens tanca totes les portes dels mercats de capital i hem de demanar diners a l’Estat, per altra banda auto-erigit en salvador de les seves CCAA quan, ell sol, és responsable del 60% del dèficit total.

El rescat demanat, en aquest cas per Catalunya, ha de preservar el present, però també hauria de garantir el futur per recuperar el ritme de creixement necessari i imprescindible, cosa que no s’aconseguirà fins que no es modifiqui l’actual sistema de finançament. Aquesta és la cara de la pedra angular a polir i, d’això, cada dia hi ha més consciència col·lectiva i transversal a Catalunya i, si per fer-ho evident s’ha de fer baix l’enunciat de la independència, ara ja no li tremola la veu a quasi be ningú i ja ha arribat, tot i que mai es reconeixerà formalment, on menys gràcia fa i les reaccions ja són evidents, com les manifestacions d’un coronel de l’exercit espanyol amenaçant amb una intervenció militar en cas de secessió, però, al mateix temps, també ha arribat on tenia que arribar i el president de la C.E. ja s’ha manifestat en uns termes diferents als expressats fins ara, que deixava clar que el tema era de solució interna amb España. El màxim ens europeu, ara, no és que asseguri res, tret d’un eventual arbitratge i aixoplug internacional, però és que abans, al només dependre de l’Estat, ja es podia donar per inútil qualsevol moviment.

Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/