Avui, quan tothom es pregunta sobre l’abdicació del cap de l’estat, convé recordar el perquè de la seva coronació, quatre dècades enrere. Joan Carles de Borbó no fou designat successor, ni “adoptat” per Franco per la seva pulsió monàrquica. En aquesta jugada estratègica de la restauració borbònica hi havia una clara voluntat de donar continuïtat amb el règim. Aquí les qüestions ideològiques esdevenien secundàries. Els beneficiaris de la guerra civil veien en el jove príncep una jugada viable per a la consolidació del seu estatus i la preservació dels seus interessos particulars. Per això, les relacions del jove príncep i el rei actual han privilegiat una xarxa de connexions amb l’entramat d’interessos econòmics –aristocràcia financera, constructors, especuladors, contractistes– que reuneixen tots els requisits per merèixer la denominació d’elits extractives. Unes elits massa vinculades a l’enriquiment il·lícit durant el franquisme, el treball esclau de presoners republicans, les connexions amb el BOE o la immunitat legal davant el fisc o els delictes econòmics.
La Transició fou una obra d’enginyeria política en què el monarca fou una peça clau, el cable principal del pont penjant que unia la ruptura de 1939 amb un present en què Espanya s’havia integrat amb normalitat a Europa, amb un règim democràtic aparentment homologable. De fet, sovint oblidem el complicat context en què es va produir aquest procés: una onada de democratitzacions mediterrànies, una certa efervescència revolucionària en una conjuntura de guerra freda. Per tant, la por (la dels franquistes a la pèrdua dels seus privilegis, i la de la població espanyola a una nova guerra civil o al retorn a la despietada repressió dels quaranta), fou el principal actor polític d’aquest període, i el que permeté desenvolupar un programa culminat en una Constitució en què alguns dels articles s’enviaven, via motorista, des de l’estat major de l’exèrcit, o des de les seus de la gran banca.
Tanmateix, per aquesta combinació de la generació més jove del règim (en què Joan Carles fou digne representant) i la part de l’oposició més procliu a una entesa amb el franquisme per integrar-se en les estructures estatals (on el PSOE fou clau de volta) assoliren la majoria dels objectius plantejats, i que l’historiador Bernat Muniesa resumeix en la denominació d’ “Espanya lampedusiana”: canviar-ho tot per tal que tot (especialment els privilegis dels guanyadors de la guerra civil) restés igual. Això vol dir, una democràcia partitocràtica de baixa qualitat, al·lèrgica a la participació directa de la ciutadania; un supremacisme social de les elits, amb el manteniment d’uns alts nivells de desigualtat; un supremacisme nacional castellà, on la nació catalana restés sotmesa a una lògica imperial.
Ara la fatiga de materials és ben visible al cable que subjecta el pont. El declivi físic i mediàtic del monarca simbolitza la falla estructural del sistema. Els beneficiaris del règim anterior i l’actual, veuen qüestionats els seus privilegis (immunitat legal enfront a les demandes creixents de justícia pels crims del franquisme o exempcions fiscals de les SICAV). Tanmateix, la principal amenaça prové de Catalunya. La força de l’independentisme, acompanyada d’una agitació social cada vegada més incontenible i una lògica política que amenaça el “bipartit únic”, exigeix solucions d’urgència.
La independència de Catalunya seria una autèntica catàstrofe per al règim transicional. La pèrdua d’una quarta part dels ingressos fiscals que aporta la sisena part dels residents catalans faria insostenible la supervivència econòmica de l’estat. O, pitjor encara. Tenint en compte el rescat de 2012, amb un marcatge estret per part dels funcionaris europeus, obligaria a Espanya a suprimir el tracte de favor a elits financero-especulatives hispàniques, la “casta”, la llotja del Reial Madrid, els beneficiaris franquistes que mantenen a la pràctica la seva exempció fiscal mitjançant les SICAV. Això podria representar la seva fi com a tenidores del poder, i en conseqüència la pèrdua irreversible de la seva hegemonia política, social i econòmica. És per això que, vist el rei com una nosa, se’n desprenen, i busquen desesperadament una maniobra, una “tercera via”, per salvar la situació.
