No voldria deixar passar l’oportunitat de començar la meva col·laboració a directe!cat parlant d’infraestructures. M’interessa encetar aquest escrit setmanal parlant d’aquest tema per un doble motiu: d’entrada perquè la direcció de directe!cat m’ha convidat a escriure sobre els problemes i els reptes territorials que té plantejats el país, que són molts i variats i esdevenen també el meu camp d’estudi com a geògraf i professor. I en segon lloc, per la gran importància de les infraestructures, enteses aquestes com a instrument de desenvolupament, vertebració, cohesió i equilibri territorial. És evident que el país en té plantejats molts de reptes territorials i que aquests tenen una naturalesa molt diversa: l’organització territorial, l’ús racional d’un territori petit i densament poblat com el de Catalunya, l’habitabilitat de les ciutats, l’accés a l’habitatge, la sostenibilitat de la pagesia i del món rural, la conservació ambiental i tants altres temes que caldrà anar desgranant de mica en mica, setmana a setmana.
Però entre tots aquests problemes territorials el de les infraestructures se situa -i s’ha situat sempre a Catalunya- en un primer pla, sobretot en els moments en què el país ha pogut tenir una mínima capacitat d’autogovern. Així va ser en temps de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana, el primer terç del segle XX, que van situar les infraestructures en primera línia de la seva acció política -en deien elements de civilització els polítics d’aquell moment- i així ha estat en el present. I segurament també serà així en un futur.
A hores d’ara les preguntes a fer-se són ben elementals: Per què són tan importants les infraestructures? Per què sense una dotació adequada d’infraestructures perilla el nivell de desenvolupament i de benestar del país? Per què la programació, gestió i control de les infraestructures esdevenen determinants de cara al futur de Catalunya? Per donar resposta a aquestes preguntes cal saber primer de què parlem quan ens referim a les infraestructures. I en això pràcticament tots els experts estan d’acord: les infraestructures són un patrimoni col·lectiu acumulat sobre el territori al llarg de generacions. O sigui, esdevenen allò que els economistes anomenen un capital social fix posat al servei del funcionament del conjunt de la societat. Les infraestructures comprenen el conjunt d’instal·lacions i xarxes de comunicació i transport com els ports, els aeroports i la xarxa viària i ferroviària; les instal·lacions i equipaments que possibiliten l’emmagatzematge, distribució i depuració d’aigües; l’obtenció i distribució d’energia; el proveïment de serveis de telecomunicacions; l’organització dels serveis de transport públic i tants altres elements dels quals en depèn el funcionament de l’economia i de les empreses, però també l’equilibri territorial del país i, per extensió, els estàndards de qualitat de vida i les oportunitats de promoció personal i professional dels catalans.
I en aquest camp els reptes són immensos, bo i considerant totes les infraestructures, des dels aeroports fins a la xarxa de carreteres secundàries, i tenim presents també totes les escales, des de l’escala interna de Catalunya fins a l’escala continental i global. El primer repte és poder decidir i fixar prioritats en matèria d’infraestructures. O sigui, quines inversions cal fer i amb quins ritmes s’han de fer. En un món cada vegada més interrelacionat i competitiu, Catalunya ha de poder decidir per ella mateixa què és prioritari en matèria d’infraestructures. A hores d’ara, per exemple, i després de gairebé vint anys d’alta velocitat ferroviària peninsular, encara no se sap quan estarà enllestida definitivament la connexió amb Europa. Tampoc sabem si l’Estat considerarà prioritari el corredor mediterrani i si defensarà aquest corredor davant de la Unió Europea. També s’hauria de considerar prioritari el corredor de l’Ebre o l’eix Barcelona, Lleida, Saragossa, Bilbao que durant els segles XIX i XX va esdevenir un veritable motor econòmic. L’altre gran repte és la gestió. Es a dir, no només cal poder decidir en matèria d’inversions i prioritats sinó que cal ser decisius també en matèria de gestió d’infraestructures tan rellevants com els ports i els aeroports del país. Per acabar, des de sempre els experts han associat el sistema d’infraestructures d’un país al sistema nerviós i al reg sanguini d’un cos viu. I les mancances, els estrangulaments i els dèficits en aquest camp porten irredimiblement al col·lapse. A la paràlisi.
