Diumenge, 26 de setembre de 2021 - Edició 1158
La República

Religions irreconciliables

Acabar l'any rellegint textos bíblics i lleis i costums talmúdiques, ha estat un pur divertimento que em confirma, una vegada més, les insalvables diferències entre el judaisme i el cristianisme. […]

Eric Herrera
Eric Herrera 28/12/2012

Acabar l'any rellegint textos bíblics i lleis i costums talmúdiques, ha estat un pur divertimento que em confirma, una vegada més, les insalvables diferències entre el judaisme i el cristianisme. Sí, una agradable distracció que m'ha permès contraprogramar aquesta pantomima de la fi del món dels Maies -pobres, ells no en tenen la culpa-, molt pròpia de l'estretor mental i la superstició de quatre sonats occidentals místics avorrits de la pròpia vida.

A servidor, que es considera agnòstic i que si creu en alguna cosa és en la Pantologia pujolsiana (que és la barreja i la perfecció de totes les religions amb la ciència i la síntesi del coneixement de la Realitat), sempre li han encuriosit les diferències i les disputes entre aquestes dues confessions religioses. Judaisme i cristianisme, mare i filla. Una, l'original i amb propensions tirant a pedants, l'altra, la seva adolescent rebel que ha acabat sent una dèspota malcriada; sempre desconfiant l'una de l'altra, capbussades en l'eterna disputa sobre el messies. Deixant de banda, però, la narrativa i la poètica dels textos, tot plegat és francament interessant per entendre un xic més la història de la nostra civilització i el tarannà de cadascuna de les comunitats.

Així, doncs, sempre m'ha estat més fàcil comprendre els savis jueus fariseus que desconfiaven d'aquell home seu que descarrilava de la línia oficial hebrea, venerat com un cabdill per una massa autòmata i enlluernada mancada de racionalitat. Sí que de vegades és de vital necessitat trencar amb l'ordre establert i enquilosat d'uns saberuts apoltronats, però per l'intel·lecte crític és més saludable desconfiar del típic salvapàtries i de tota la seva parròquia més fidel. La caterva acaba desvirtuant allò que un bon home -Jesús- predicava i volia per als seus. 'Allunyeu-vos de la massa!' hauria d'haver estat la seva primera llei, i és que entre els savis divins israelites i la massa gregària, en cas de dubte, jo sempre triaria els primers.

Així doncs, jo que sóc ineludiblement de cultura cristiana, el cristianisme amb la seva imatgeria mitològica i el miracle de la fecundació espiritual -un fet que només pot fer enrojolar a tota persona coherent- sempre m'ha costat d'assimilar-lo com a propi. És una religió que m'acostuma a produir rebuig per la seva facilitat per al perdó i a la picaresca que tendeix, de manera inevitable, cap la corruptela moral. Un perill que ha causat innombrables desgràcies i molta ignorància entre els pobres mortals. No m'hi puc sentir còmode i és una llàstima, perquè és agradable creure en alguna cosa i seria reconfortant que la institució que representés la fe fos molt més interessant del que és.

Per tot plegat, m'abelleix fer-vos a ulls un text d'un savi jueu de Girona, Mossé ben Nahman, d'una disputa dialèctica amb representants cristians que van celebrar l'any 1263 a Barcelona amb el rei Jaume I presidint l'acte (els nostres reis, que eren molt intel·ligents, sempre van rodejar-se de jueus). Veureu el pragmatisme i el sentit comú del rabí versus la incomprensió d'uns cristians que, ja enquilosats per la seva propia religió, no van comprendre mai -i fins als nostres dies- que la religió que la precedia no combregués amb les seva imatgeria tètrica i delirant i els seus miracles estranyots.

'Senyor (rei en Jaume), escolteu-me un moment encara. Ni la nostra religió, ni la nostra veritat, ni el nostre dret, no recolzen de manera fonamental en cap messies; vós em sou més profitós que un messies. Vos sou rei i ell també. Vos sou rei dels gentils, ell rei d'Israel, per tal que un messies no és sinó un rei de carn i ossos com vós. Quan reto culte al Creador amb la vostra vènia, en exili, enmig de patiments i servitud, en l'oprobi dels pobles i rebent ultratges sens fi, la meva recompensa és més gran, car faig ofrena a Déu del meu cos, i mereixo molt més de viure al Món que Ve. En canvi, quan hi haurà un rei d'Israel, de la meva pròpia religió, regnant damunt tots els pobles, llavors hauré de seguir per força la llei dels jueus, i la meva no serà tan gran. Però el punt cabdal perquè jueus i cristians controvertim rau en el fet que el que vosaltres sosteniu del dogma de la divinitat és cosa molt aspra. Vós, senyor, sou cristià i fill de cristians, i tota la vida heu sentit el que diuen els clergues, menorets i predicadors, que us han omplert el cap i fins i tot el moll dels ossos d'aquest doctrina, la qual ha arrelat en vós per la força del costum. Tanmateix, el que vosaltres cristians creieu, i que és en principi i fonament de la vostra fe, no és consonant a raó ni la natura ho consent, ni els profetes ho han dit mai. Parlar de miracle no fa tampocmés entenedorel fet que el Creador dels celsi de la terra i de tot el que contenen, entrés al ventre d'una dona jueva, hi cresqués durant nou mesos i nasqués infant petit, i després, que es fes gran, fos lliurat en mans dels seus enemics, jutjat, condemnat a mort i al capdevall fins i tot mort, i que després digueu que viu tornarà al seu lloc primer. Això no ho pot admetre capjueu ni cap altre home. Debades declareu les vostres raons, car és aquí on arrela el nostre desacord'.

Text extret del llibre 'Lletres hebrees a la barcelona medieval' d'Eduard Feliu. Muhba textures.