Referèndums i reformes

La campanya electoral per les eleccions del 20D ha coincidit amb les negociacions per la configuració de govern a Catalunya. Una coincidència que permet que la carpeta catalana s’obri de bat a bat i esdevingui un tema central a l’agenda política, al costat de les propostes liberals, conservadores o més progressistes en temes econòmics que fa cadascun dels partits o coalicions electorals.
 
Desgraciadament, els partits de dependència espanyola també acaben deixant de banda la lluita per l’eix social –que genera molts menys titulars– per entrar de ple en el debat català. De fet, el debat a quatre a Atresmedia va deixar clar que els partits que, suposadament, es repartiran la majoria d’escons del Congrés no tenen una posició comuna respecte a com afrontar l’encaix de Catalunya amb Espanya (o la possible desconnexió catalana, si aquí ens acabem entenent). Sí, però, que hi ha mantres que des de les posicions constitucionalistes tornen a sonar amb força, una mica en forma de deja vú: referèndums pactats o reformes de la Constitució esdevenen ja tòpics a l’agenda. De totes maneres, cal puntualitzar:
 
Primer. La idea d’un referèndum acordat amb l’Estat, la famosa via escocesa, és una utopia només digne de ser considerada per aquells que saben que no tindran el poder. Podemos ha navegat entre posicions intransigents amb la carpeta catalana i d’altres mirades més sensibles, però Pablo Iglésias sap perfectament que no serà president. Per tant, promeses que cauen pel seu propi pes; si més no, el de les enquestes.
 
Segon. Suposant, molt suposant, que Podemos tingués alguna cosa a dir en la configuració del nou govern, la intransigència envers Catalunya fa guanyar múscul a Espanya. De fet, els va i ve del partit en relació a aquest tema han estat, en part, per poder caure bé a tothom. A Madrid, desgraciadament, la via escocesa no agrada als grans poders fàctics de l’Estat i si Podemos vol acabar tenint influència haurà de cedir a certes permissivitats amb Catalunya.
 
Tercer. Els altres defensors de la reforma constitucional tampoc es posen d’acord en com hauria de ser. Des de la utopia federal del PSOE –el Senat a Barcelona?, no fotem!–, al replegament competencial de Ciutadans i la reforma de poca volada que voldria el PP. Obrir el meló de la reforma competencial és tant complex com no volgut pels dos grans partits, que saben que s’enfrontarien a un guirigall –intern i extern al seu grup parlamentari– on tothom hi podria acabar perdent. De fet, i tot sigui dit, només veig decidits a un partit com Ciutadans, que tenen clar que si la gent els vota és perquè estan cansats d’un establishment que sempre ha promès molt, però ha fet poc. No combrego gens amb les seves idees, però el replegament competencial que proposen, des del seu punt de vista jacobí, no només és lògic sinó necessari per configurar el model d’Estat que voldrien (que no és el mateix que defenso jo per una Catalunya independent).
 
Quart. Feina hi haurà pels partits independentistes al Congrés. S’hi va a negociar la desconnexió, però la tensió que s’ha generat entre forces independentistes a Catalunya aquests últims temps no és gens positiva perquè el relat de l’independentisme guanyi adeptes. Ans al contrari, demostrar poca capacitat d’arribar a acords és la millor manera de permetre que l’adversari construeixi, des del desconeixement de la complexa realitat catalana, un storytelling pervers contra el procés.
 
 Aquest article va ser publicat fa dos dies a El Periódico de Catalunya.