Durant els estius dels darrers anys m’he dedicat a repassar-me Europa de dalt a baix. Tot i així, he explorat gran part dels països de l’est (així se’ls anomenava) perquè considero que la història que han viscut al llarg del segle XX ha estat terriblement dura. La major part d’aquests països ha viscut una primera i una segona guerra mundial, a més d’un llarguíssim període d’ocupació comunista. Entre una cosa i una altra, molts països han patit una inestabilitat política, econòmica, social, ètnica i cultural devastadores.
Ara, entrats ja al segle XXI, moltes d’aquestes períodes d’obscuritat tan grans semblen formar part d’un passat que molts ja només hem conegut a través dels llibres. Potser només ens queden alguns records, que només són els bons records, com la caiguda del mur de Berlín o Mikhail Gorbachev plantant cara a tota una Unió Soviètica, que llavors, ja queia a trossos. Però abans d’aquest final, es van viure moments tràgics i durs.
Tots aquests països volen que la dura història del segle XX no quedi de cap manera perduda en el record, ni que se’n distorsionin els fets, que sovint s’estoven amb el pas dels anys. És per aquest motiu que resulta fàcil trobar i visitar magnífics museus on s’explica la història traumàtica del segle XX. Jo he visitat la Casa del Terror de Budapest (veure fotografia), el Museu del Comunisme de Praga (que per cert, es troba al costat d’un Mc Donald’s) i el Museu de l’Ocupació de Letònia a Riga. A tots i cadascun d’aquests museus es detalla amb tot luxe de material el que va passar a les clavegueres del país i a l’ombra del món. Són els museus que mostren tot allò que no apareixia als diaris, i us asseguro que en molts moments s’agafen autèntics calfreds i esgarrifances veient tot allò que es veu. Tot allò que un dia va passar.
A Catalunya però, la primera i la segona guerra mundial van passar una mica de llarg. La nostra va ser una guerra en defensa d’un estat de dret de base republicana. Però nosaltres vam perdre. I l’ocupació no va ser comunista, sinó que va ser dictatorial. Les atrocitats que es van patir als diferents territoris catalans durant quatre dècades han donat material per un munt de pel·lícules, llibres, etc. Però sembla que ben entrat al segle XXI, encara no volem mirar enrere i afrontar tota la desgràcia que, com els països de l’est, també ens va passar.
Malgrat ser una terra de bons museus, Catalunya encara no ha fet el seu gran museu de l’ocupació explicant com es van afusellar molts innocents, els cotxes negres que trucaven a la porta de matinada, tortures a les comissaries, persecució de la llengua i la cultura catalana, i un munt de situacions que mostraven la total falta d’humanitat envers la nostra nació. D’aquesta manera, la gran quantitat de turistes que cada any trepitgen terra catalana tindrien l’ocasió de veure des de la proximitat d’un museu, tot allò que també nosaltres vam haver de viure per culpa d’una dictadura que nosaltres també vam patir.
Però els turistes aniran al Museu del Barça, al Museu Nacional d’Art i al MACBA, entre d’altres, perquè a Catalunya encara no tenim el nostre museu. Llavors ens queixarem que des de fora no es coneix prou la realitat catalana. Però nosaltres tampoc fem massa esforços per canviar aquesta situació i recordar el nostre passat més recent. Perquè Catalunya són les victòries de Jaume I i els almogàvers, però també la miserable ocupació d’un dictador, que a vegades encara se’l recorda amb massa benevolència. I només afrontant el passat, podrem afrontar el futur com a poble.
