Diuen els entesos que una de les maneres més senzilles de mesurar el nivell de benestar d'un país és pel seu percentatge de la dita “classe mitjana”. Aquella que aglutina les persones amb treball i els pensionistes… Aquella que consumeix regularment i que fa que la roda econòmica es mantingui engreixada i funcionant. Amb major gruix de persones en aquest segment més ben repartida estarà la renda total i la riquesa d'un país.
Aquí, darrerament, les polítiques laborals legislades, per qui pot fer-ho, sembla que només han servit per reduir més i més aquest grup de producció i consum majoritari, en benefici, també més i més, d'una minoria resident en el que no pateix directament les conseqüències dels seus actes.
Una classe mitjana que, amb la seva butxaca minvada pot gastar i comprar menys. En temps passats, com els vuitantes i part dels norantes, en que tot estava dins d'una bombolla d'aparent opulència que permetia gastar sense parar-se a pensar massa, inclús endeutant-se per damunt de les pròpies possibilitats, no hi va haver la consciència necessària en parar-se i analitzar si tot allò era normal o algun dia s'hauria de “pagar”. És cert que no tot s'ha de “penjar” a les esquenes dels que estem parlant. En aquest sentit, cal dir, i recalcar, que aquest creixement del sobre-endeutament general es va incentivar per qui en treia “pingües” beneficis, amb el vist i plau del sistema polític establert que se n'orgullia i del garant de la cordura financera que ho permetia.
Ara, diuen que qui es movia en determinats nivells de consum és que vivia per damunt de les seves possibilitats… És veritat, però també s'ha d'emfatitzar que un major consum comporta més industria, més comerç… i més treball. Ara, les empreses tanquen o segueixen sense crear ocupació, entre d'altres coses, per falta de demanda perquè les polítiques laborals emprades limiten el consum intern fins a mínims.
La davallada en els ingressos redueix la disponibilitat, mentre els costos dels serveis essencials segueix a l'alça, el que fa elemental que en quedi el decreixement de la capacitat de compra de les classes més baixes i, sobretot, de les mitjanes encara amb un cert nivell de despesa.
Entre unes coses i altres, en aquest moment, es pot assegurar que la població actual és més pobre que la de la generació anterior, i més val no pensar-hi com està quedant per la futura… I encara diuen uns, i aconsellen altres, que s'han de baixar més els salaris… i revisar el càlcul de les pensions.
Ens aboquen a que cada dia al despertar-nos no pensem en que fer per millorar la nostra vida, si no que ens consolem pensant que encara n'hi ha molt pitjor que nosaltres. Quina pena !… I obrir expectatives laborals, especialment pels joves, i moderar les escalofriants dades d'atur és responsabilitat de qui te les competències, els recursos i el poder per fer-ho o, si més no, intentar-ho.
Publicat al http://www.reusdigital.cat/
