Quin més d’agost més intens i trist ens ha disposat el destí d’aquest 2011. Principalment, per la decisió dels socialistes i populistes de tocar el sostre de l’endeutament de les comunitats autonòmiques, cosa que sense que la ciutadania pugui referendar-ho, dona l’aire de l’autentic esperit espanyol per antonomàsia.
Tots els grups coherents catalans, ja han posat el crit al cel per aquesta acció, menys els habituals de sempre, que segueixen sent els mateixos crepuscles obscurs del passat.
El trist traspas d’un autentic patriota català, com ha estat el del molt honorable Heribert Barrera, es la nota més trista per tota la catalanitat pura i nacional. Com ha de ser habitual, els personatges ecumènics de les CUP, ja van endinsar la seva pota fins ben el fons, mentre el cos encara era prou calent.
Son la vergonya política independentista pro-comunista d’aquest nostre petit país. Tot per les polèmiques declaracions que va fer en referencia a l’inmigració, cosa que no esta fora de lògica, tal com va succeir en les primeres vingudes del sud dels 60 i 70 i, ara en patim les clares conseqüències de tot allò.
Ara, diverses forces polítiques sobiranistes volen unir-se’n en coalicions per anar a Madrid, sota el meu parer, per fer-hi el paperot o el paperina, degut que es aquí a casa nostra, on hem de ser forts i, no a la capital d’aquell regne de les espanyes. Com sempre tard i malament. Quan hem van proposar votar en la consulta interna de SI, vaig passar olímpicament de fer-ho i, això que no amb prenia ni 2 minuts realitzar-ho.
Les collonades les prefereixo deixar per altres menesters més importants, mentre quasi arribem a un nou curs polític al setembre. Un de gris com de costum.
