- Publicitat -
Eren quarts de nou del mati, d’un dissabte qualsevol del mes d’agost. La temperatura, passant per ben poc del 20ºC . Estava gaudin d’un dels paissatges mes poc conegut de tota la catalunya interior. Era dalt d’un dels ponts que travessen el Canal d’Urgell al seu pas per terres del Pla d’Urgell. Aquest turó improvissat em mostrava tota la seva bellesa i esplendor de les terres de seca d’aquest indret.
Adsort pel paissatge no m’en adono que s’atança un pages de la zona i em diu a cau d’orella. NOI QUIN ESTIU MÉS GALDOS QUE HEU TINGUT ELS DE BARCELONA…..
Sorpres per la pregunta li responc amb rapidesa, voleu dir que hem tingut un estiu galdos tant jo com vos no !!!!!. Encara sorpres per la meva resposta i sense deixar-le temps per res més li dic. Vos deveu parlar de la Catalunya que ha fet aigües per tot arreu aquest estiu no….,
Sóc dels qui penso que amb una Catalunya independent -i per posar uns exemples- faria anys que els llibres de text serien gratuïts, el país tindria un pla de carreteres, els caos a rodalies serien historia i finalment no hauriem de pidolar constanment per rebre el serveis que ens mereixem com a pais.
La Catalunya autonòmica ha acabat el seu camí i hi ha gent que no ho vol veure. És el moment de fer parada i fonda. De reflexionar, de pensar i repensar, d’ alçar el cap i mirar més enllà, i convèncer-nos tots plegats de que hi pot haver un món, una realitat, una mica millor de la que estem vivint ara mateix.
Volem seguir sent una una autonomia, o bé, volem situar-nos als mapes com una República europea més.
Al poble dels meus avanpassats, per un hereu "gravat" s’entenia aquell que tenia la herència afectada per alguna càrrega o imposició, generalment com a conseqüència d’alguns capítols matrimonials. Doncs aixì estem encara a Catalunya a dia d’avui. Gravada i compromesa per la dificil situació que ens ha deixat l’Estat Espanyol aquest darrers 300 anys.
Els nostres avantpassats han tingut el cap cot durant molts anys. Encara sento com si fos avui les histories de la meva padrina, que els seus pares li explicaven també a ella uns quants anys abans. El dringar de les espases entre Catalans i Espanyols encara son molt present en aquest relats. Hi us poc assegurar que els ulls de por, al explicar aquelles histories feien impressionar a qualsevol vailet que les sentis.
Avui dia no tenim soroll ni drigar d’espases, però els nostres politics tenen la mateixa por que tenia jo quan sentia aquelles histories a la vora del foc a casa dels padrins.
Publicitat
