Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

|

- Publicitat -

Ahir vaig ser a la manifestació de Barcelona. Com desenes de milers de persones, conciutadans que lliurement, per motius molt diversos, però amb el rebuig al terror com a crit unànime, van omplir el Passeig de Gràcia. Això és el que va passar, però tanmateix la premsa d'avui, articulistes amb mala baba, i genteta que corre per les xarxes amb ganes de polèmica, s'encarrega de dir el contrari.

 

Publicitat

Entre ells el pregoner Pérez Andújar que, des de les pàgines del Periódico, atribueix als manifestants una ànima de cigaló, i un esperit pagesívol i rupestre. Ell, des de la seva tribuna, jutja els manifestants – sobretot els que exhibeixen drapets amb quatre barres i un estel – gairebé de bàrbars. Ens l'imaginem a la terrasseta del McDonalds, puix ja sabem que el que deu pagar el Periódico no dóna per més, anotant quatre ratlles per fer un article que no digui altra cosa que el que el director Hernàndez li ha manat. Valgui aquest exemple, o la portada inefable d'El País, alineada als acostumats Mundo y Razón, com a manipulació guerracivilista del que vam viure ahir a la Rambla.

 

Obvia Andújar i els altres, perquè segurament no es van moure de la terrasseta del McDonalds, que centenars de persones van dipositar flors als parabrises de la Brimo o de les ambulàncies. Genteta amb bandera estelada, patriotes de patilla llarga amb la rojigualda, i la majoria de persones, que no anava abanderada, fent aquest gest bellíssim de respecte i estima a la gent que es juga la vida per tú. Això no ho expliquen. Ni tan sols el fet que ciutadans amb pensaments tan diferents s'abracéssin en acabar la manifestació, amb la mateixa voluntat de dir un “no” rotund al terrorisme.

 

Mitjans polititzats que polititzen manifestacions acusant als ciutadans de polititzar-la. Tu acusa, que alguna cosa quedarà. Estelades, n'hi havia. Estanqueres, Déu n'hi dó. I pancartes a favor de la pau, i en contra del Rei, i a favor del Rei una de ben grossa just al meu costat. I gent xiulant, i gent aplaudint. I gent cridant, i gent resant. I gent plorant, i gent que s'abraçava. Gent, que som tots, i tots diferents. Perquè n'hi havia que es manifestaven contra la presència del Rei, que és amic del rei d'Aràbia Saudí. Contra el govern espanyol, que ven armes a gent sospitosa de terrorisme. Contra Rajoy, que no deixa que els Mossos tinguin contacte amb la Interpol. Contra el Barça, que es ven a Qatar. Contra la Colau, que no havia posat fitons a la Rambla tot i estar avisada. Contra en Puigdemont, per centrar-se en la independència i no en els ciutadans. I sobretot, contra el terrorisme, contra la por, i a favor de la pau. Aplaudiments espontanis als Mossos i als metges. Xiulets a qui convenia. Crits. Plors. Repartiment de flors. Mans enlaire. Somriures d'esperança i cares llargues de tristor. Sabíem que no anàvem a la processó del Silenci. Això és una manifestació. Tot. Gent. 

 

Quins mitjans no havien decidit ja la portada el dia abans? Quins mitjans no havien demanat als seus fotògrafs que busquéssin una foto del Rei amb estelades darrera, o amb gent escridassant-lo? Li va tocar a en David Minobes, finalment, i en plena consicència del que feia, convertir-se en la imatge que molts volien. Uns per reafirmar-se en el seu compromís polític i social. Altres per acusar de boicot els que no pensen igual. I molts, afanyant-se a compartir en xarxes socials els articles que més els convenen. Fer-ho per reafirmar allò que pensen, que és allò mateix que pensàven el dia abans, i que és el que voldríen explicar que havia passat. Carnassa poetitzada pels opinadors de referència. Predicadors per als propis parroquians. 

 

La postveritat va venir per quedar-se. Però tot això que dieu, no és la manifestació que jo vaig viure. 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut