Saludar sembla que és una costum que s’està perdent, en part, degut a l’individualisme que s’està estenent entre els barris de les grans ciutats. Els veïns solen ser-ho per simple casualitat, i en cap cas sol haver-hi massa o cap relació entre ells. Quan amb prou feines resulta difícil arribar a conèixer els veïns de la pròpia escala, encara resulta més difícil arribar a conèixer els veïns de l’escala del costat o la de més enllà. I entre una cosa i una altra, la cordialitat de la salutació es veu relegada a mirades nues de cap paraula. I això, com a molt.
Darrerament però, sembla que alguna cosa està canviant. En pocs dies m’he fixat que hi ha gent que, ara sí, em saluda pel carrer. De cop, presto una mica d’atenció i m’adono que són els membres d’una família asiàtica (xinesos, potser) que gestionen el bar de la cantonada després de que la parella que hi havia es jubilés. També em saluden els nois pakistanesos de la botiga que anomeno ‘badulake’, ja que em recorda a la famosa botiga regentada per l’indi Apu dels Simpsons. Més enllà em saluden sempre amb un ‘bon dia’ o un ‘bona nit’ uns joves que es dediquen a fer shawarma i falafel sense parar. El mateix passa amb un colombià que regenta un -molt- petit locutori.
És veritat que no tota la nova immigració és tan oberta i ample de mires, però també és ben cert que la majoria no venen carregats de prejudicis contra els catalans. En la majoria de casos, aquestes noves famílies tan sols pretenen consolidar-se i prosperar, i per fer-ho solen integrar-se bastant en la nova comunitat que els acull tot i mantenir les seves costums.
Així doncs, és la nova immigració qui em saluda pel carrer, tornant-me a fer veure que més enllà de tots els edificis hi ha una bona gent que viu al barri i que té ganes de ser-ne tant partíceps com nosaltres mateixos. I no només em saluden, si no que cada vegada més sovint, ho fan en català.
