Dilluns, 20 de setembre de 2021 - Edició 1152
La República

Què s’ha de fer? Ocupar el carrer

 Sembla que, finalment, el catalanisme polític majoritari -mesell i claudicant- comença a moure’s. Ha calgut el descarrilament del procés estatutari, una crisi econòmica galopant que ens deixa orfes d’estat del […]

Joan Tardà
Joan Tardà 26/07/2012
 Sembla que, finalment, el catalanisme polític majoritari -mesell i claudicant- comença a moure’s. Ha calgut el descarrilament del procés estatutari, una crisi econòmica galopant que ens deixa orfes d’estat del benestar i la fallida de l’Estat espanyol postfranquista. També ha calgut la perseverant lluita ideològica del sobiranisme que durant anys ha maldat per guanyar la batalla ideològica d’un espoli fiscal que posa en escac la viabilitat econòmica del país. 
Podem afirmar que la batalla ideològica l’hem guanyada: en l’imaginari de la immensa majoria de ciutadans ja ha arrelat la idea de l’espoli, ergo podem guanyar, ara, la batalla política. Abans, difícilment. La resposta espanyola ja és escrita: negativa avalada per PP i PSOE a assumir la proposta pel que fa al Concert Econòmic sorgida del Parlament. Negativa i reforç del discurs catalanofòbic fins i tot en les files del PSOE, bo i acusant-nos d’insolidaris (Elena Valenciano, ho va afirmar sense embuts ahir mateix). De les febleses de la proposta catalana, a destacar-ne una de fonamental que té relació amb la poca fiabilitat de CiU, coalició emerada de cultura camboniana, poc musculada en l’enfrontament amb l’administració espanyola i condicionada pels lobis econòmics catalans que històricament han supeditat els interessos nacionals al compte de resultats, a l’aprofitament de les molles i a la corrupció de l’Estat. 
La negativa espanyola, que esdevindrà progressivament agressivitat extrema (rampants campanyes mediàtiques catalanofòbiques, ús pervers de l’aparell judicial, dels serveis d’intel.ligència, etc…) per desestabilitzar la contestació de la societat catalana i impedir que en el context actual la indignació ciutadana producte del procés d’empobriment i exclusió convergeixi amb l’anhel d’independència.D’aquí que, esdevingui prioritari ocupar el carrer: democràticament i cívicament. I, sobretot, de forma permanent. En els propers mesos, carrers i places bulliran. Milers de persones incrementaran el nombre de les que ja no reben cap mena de prestació social, creixerà l’atur, augmentaran els desnonaments, s’intensificarà la presentació d’ERO´s i, ben segur, que es col.lapsaran serveis ja prou deficitaris a hores d’ara. 
Escenaris de reivindicació que posaran a prova la capacitat dels moviments socials i que, alhora, evidenciaran els dèficits organitzatius i discursius d’una societat que, de cop, diu prou, certament, però que fins fa poc vivia instal.lada en el miratge de creure que les conjuntures alcistes eren permanents.
Compte, doncs, a no caure en la teranyina de CiU. L’absentisme sobiranista en les zones de conflicte i la no ocupació del carrer podria representar llançar a l’aigüera la gran oportunitat actual de conquerir la República Catalana.