“Muy pronto en mi vida fue demasiado tarde. A los dieciocho años ya era demasiado tarde”
El Amante, Marguerite Duras
Moren, sota la pluja de la uniformització agonitzen. La mediocritat furga, la infelicitat devora, la normalitat s'imposa, la societat empara. Barreres que canalitzen l'impossible de canalitzar, camins d'asfalt que destrueixen boscos d'il·lusions. Somnis i anhels sucumbeixen en la prefabricació d'objectius plausibles. Realitats senceres s'esfumen i emprenen el vol de les vides trencades.
Moren, els somnis moren i ens ho mirem impassibles.
Un perfecte sistema s'erigeix en la nostra societat. Un sistema que busca acabar amb el lliure pensament, amb la capacitat imaginativa, amb els talents innats, amb els somnis d'infants, amb les dissidències intel·lectuals. Aquest sistema, aquest inefable sistema no rep el qüestionament que es mereix. Aquest obscur monstre que devora les ànimes d'infants i estandarditza brillants ments està emparat per segles d'història i milions de fills de la mediocritat.
Aquest és, si encara queda algun dubte, el sistema educatiu i totes les seves ramificacions.
Els debats del pensament han quedat engolits pels debats econòmics. Ja no cerquem com a objectius el fet de dotar de capacitat crítica, despertar talents innats, oferir eines per al lliure pensament, permetre el desenvolupament de capacitats humanístiques, educar en la innovació i la creativitat: a la fi crear individus intel·lectualment capaços i emocionalment madurs. Ara els objectius són econòmics, els objectius principals són els de revertir la inversió feta des de l'erari públic en persones formades en aquelles feines que, al tanto, generin la major riquesa i profit per a la nació. Així doncs, ja no parlem d'educació sinó de producció industrial, en massa i estandarditzada de professionals.
I aquest pensament, aquest putrefacte pensament ha calat en totes i cada unes de les capes de la societat i està degradant els teixits de la carn de la societat humana fins a avançar perillosament fins a la dolça i tendra ànima de la nostra col·lectivitat.
Quan renunciem a educar a les persones i sucumbim a formar les ments com si d'autòmats ens tractéssim traïm l'essència anàrquica del nostre pensament. Quan menyspreem la singularitat de l'individu i caiem en l'estandardització neguem que tots i cada un de nosaltres siguem únics i irrepetibles.
Enderrocar aquest sistema està a les nostres mans. Prou de somnis frustrats, de talents mai despertats, d'infelicitat crònica. Sí a persones que es puguin desenvolupar lliurement.
A la merda tot, prou d'acceptar-ho sense alçar la veu, prou de conformar-nos. Ni una vida més malmesa. Que no sigui massa tard, que mai més sigui massa tard.
