Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

Què li devem al PSC?

La destrucció del patrimoni cultural és una xacra que la Humanitat sembla que no es pugui treure de sobre. Ens horroritzen les imatges dels fanàtics d’Estat Islàmic arrasant jaciments, construccions […]

Josep Maria Vall
Josep Maria Vall 01/03/2016

La destrucció del patrimoni cultural és una xacra que la Humanitat sembla que no es pugui treure de sobre. Ens horroritzen les imatges dels fanàtics d’Estat Islàmic arrasant jaciments, construccions mil·lenàries i obres d’incalculable valor artístic i històric. Però massa sovint, com pensant que les societats occidentals estan guarides d’aquests estralls, no tenim prou cura en la protecció d’aquell patrimoni que tenim més proper.
Aquí molts desconeixen, per exemple, que la necròpolis musulmana de Maqbara, als afores d’Àvila, va ser completament destruïda per fer-hi una urbanització, un supermercat i un pàrquing. Era un jaciment únic a Europa. El més gran cementiri mudèjar trobat mai intacte al continent. Però ni l’ajuntament d’Àvila ni la Junta de Castilla i León, dominats pel PP, van creure oportú protegir i conservar aquesta espectacular troballa.
De res van servir les protestes del món acadèmic i cultural. Ni pensar que en el futur l’excavació podria actuar com a reclam turístic de la zona. Eren els anys forts del totxo previs a l’esclat de la bombolla immobiliària, l’edat d’or de l’Aznarato. I sembla ser que al tradicional menyspreu per la Cultura dels polítics peperos, s’hi va afegir la voluntat d’esborrar el rastre musulmà de Castella, com si fos una part de la seva Història que els molestés. D’aquella tragèdia patrimonial sense precedents se n’ha fet un documental molt recomanable dirigit per José Ramón Rebollada.
Per alguns catalans, Àvila i aquells temps potser queden molt lluny. Però a casa nostra també hem anihilat el patrimoni. local. El més trist de tot és que, a la capital, algunes d’aquestes destrosses s’han produït molt recentment. Qui no recorda la destrucció de la façana neoclàssica de l’antic cine París de Portal de l’Àngel? O de tota la magnífica estructura de ferro forjat que sostenia la plaça de les Arenas, obra de l’arquitecte August Font i Carreras? I la finca modernista de Còrsega, 292? D’altres, com les ruïnes del Born, es van salvar in extremis tot i que encara continuen qüestionades pels que no tenen la defensa del patrimoni i la memòria que li és inherent com una de les seves prioritats. I alguns, com el patrimoni industrial del Poblenou, sobre el paper estan protegits però a l’hora de la veritat la degradació i la deixadesa municipal estan posant-los en una situació crítica. Ara mateix hi ha set naus, entre elles la mítica fàbrica tèxtil de Can Ricart, en risc greu de deteriorament.
A la comissió extraordinària de Cultura que es va celebrar a l’Ajuntament el passat 25 de febrer, on el republicà Juanjo Puigcorbé va presentar les propostes culturals més sòlides per a Barcelona davant les vaguetats de l’equip de govern, el representant del PSC, el regidor Daniel Mòdol, reclamava insistentment que s’agraís al seu partit una suposada gran feina feta durant els mandats socialistes.
I sí, podem agrair al PSC la desaparició o mutilació de notables edificis d'interès cultural com la Casa Sicart (1992), obra mestra d'Antoni Maria Gallissà, el manicomi de Nova Betlem (1998), els palaus Finestrelles i Mauri (1999), la casa natal de Joan Maragall (2000), la masia Casa Morera (2005), el palauet de Miramar (2006), les restes del Baluard del Migdia (2007),… Moltíssimes gràcies PSC! Heu deixat un record inesborrable a la ciutat!!!

Relacionats