Que la testosterona no ens faci traïdors

Quan qui et vol mal, t'agredeix i et provoca. Abans de respondre cal veure quina resposta, més enllà de la lògica de respondre per dignitat, és la més adient. Es a dir, “que volen aquesta gent” que ens envesteix  amb nocturnitat i “alevosia”. El que volen, ja fa més de 300 anys que ho sabem. La “quit” de qüestió, es que cerquen, com esperen que responguem i com no s'esperen que ho fem.
 
L'atac a la llengua del país, a Carcaixent o a Badalona, és un atac al nervi del país, a allò que ens fa no ser com ells. És un atac no pas al cos de l'esclau, sinó a la seva ànima per acabar-lo de sotmetre. Ells ho saben i per això ho fan.
 
Ho fan perquè senzillament son així de bèsties i com acabem reaccionant, tan els fa. I si es pitjor el remei que l'en-fermetat, doncs també, tan els fa. Es possible que això sigui cert. Històricament ho han demostrat abastament, la subtilesa i la intel.ligència no han estat mai el seu fort a l'hora de gestionar els conflictes amb els súbdits de la perifèria.
 
Ara bé, aquests moments excepcionalment complicats que vivim com a país, només voldria que la testosterona no ens faci traïdors. Que no caiguem de quatre potes en les seves provocacions. La passada campanya electoral, on els titulars del Mundo, s'hi van poder fer el seu espai, en son una bona prova d'això.
 
Es dir, més neurona i menys testosterona. A més neurona tenim alguna possibilitat de guanyar, a base de testosterona ens han demostrat els darrers segles que sempre guanyen ells.
 
L'embat amb Espanya, no el guanyarem en la confrontació de dignitats nacionals, sinó en el de les legitimitats democràtiques. El desbordament democràtic de les costures estretes i recosides de la legalitat espanyola, serà el desllorigador de la nostra llibertat nacional. El punt més feble d'aquesta Espanya del segle XXI, als Països Catalans i al món. És precisament la baixa o ínfima qualitat democràtica de la cultura i la dinàmica del seu sistema polític i les bases jurídiques i constitucionals en la que es sustenta.
 
I és aquí, sense renunciar a gesticular la defensa de la nostra dignitat nacional, en que modestament crec que em de centrar tots els nostres esforços d'estratègia política. Aquí i en la gestió de l'explicació dels orígens de la crisi i dels instruments que necessitem per sortir-ne, a tots aquells que viuen al nostre país però no el viuen. A totes i tots aquells que la seva vida i la interpretació del món transita entre el “Salvame” i el “Salvados”, entre la partida de botxes al costat del “pipi can” i la tapa de bar amb els “paisanos”. Ara i amb ells, es on ens juguem la partida, no tan amb un ministre i un projecte de llei que al capdavall si l'acaben aplicaven aplicant serà perquè nosaltres mateixos hem descarrilat en els nostres objectius, aquí a casa nostre.
 
Som molts més que no somniàvem, som més forts que no voldrien i estem més “collats” que no pensàvem. I precisament per aquestes tres coses, és que podem, si volem i si en sabem, bastir una majoria democràtica sòlida i amplíssima que faci inevitable un divorci que en les ments i els imaginaris, de facto ja existeix.