Que els del PP són dolents, això ja ho sabíem. I mentiders i manipuladors i sapastres i desafortunats i feixistes i desgraciats i llefiscosos i tots els etcèteres que us calguin, però tot això, ja ho sabíem. El que no podíem imaginar-nos, o el que jo no podia imaginar-me, és que fossin tan ases. Tontos del cul, vaja. El senyor Josep Piqué, era la cosa, i dic cosa perquè em costa de dir-li persona a algú que hagi tingut res a veure amb aquest partit de mocs, pets i fems, era la cosa, dic, més decent que hagi tingut mai aquest partit en qualsevol de les seves etapes i en qualsevol de les seves delegacions i en qualsevol dels seus somnis també. I no és un d’aquests elogis post mortem que s’acostumen a fer en els enterraments, quan tothom s’omple la boca dient com n’era de bona persona el cadàver en qüestió quan en realitat era un fill de la gran puta. No, no és això. El Piqué sempre ens ha caigut bé a casa, malgrat tots els malgrats que vulguis. Mira, és una debilitat que tinc, l’altre dia li deia a un amic: “A mi el Piqué em cau bé, què vols que et digui”. El trobo un tio molt simpàtic, i sense cap mena de dubte, crec que és el polític català amb més bon humor del trist panorama que tenim a casa nostra, que està ple d’estirats i de cofois que no paren de fer-se els “estupendus” i que quan riuen sembla que s’estiguin aguantant un pet, de tant que els costa fer-ho.
Aquest home no ha dimitit, a aquest home l’han fotut al carrer d’una manera descarada, perquè això d’anar a casa d’algú i organitzar-li la festeta per “decretazo”, rematant-ho amb el retinctinc de “a quien no le guste que se vaya a casa y no moleste” (signat per l’ilustre autor de les dues línies d’investigació), això, perdoneu-me però és una coça al cul com un temple, i si tens ni que sigui una mica de dignitat humana i no ets una bagassa de la política, l’únic decent que pots fer és presentar la teva dimissió. I quan dic que són una colla de burros, vull dir que s’ha de ser molt limitat per pensar que la pèrdua de vots del PPC, és culpa del senyor Piqué i no de la política de mocs, pets i fems que han estat fent a nivell nacional durant tots aquests anys. Quina barra! Ara aneu i poseu al capdavant al Fernández Díaz o a derivats de l’estil, poseu-los, poseu-los, ja veureu l’hòstia que us fotreu. De campionat. Segur que els de “Ciudadanus” i els d’Unió s’estan fregant les mans. El Duran i Lleida, de la borratxera que deuria enganxar ahir a la nit, encara deu estar despentinat…
Per últim, no vull deixar d’esmentar l’elegància amb la que ha deixat el càrrec, la discreció. Independentment que la seva manera de veure les coses, la miris per on la miris, entra en conflicte irreconciliable amb la meva, he de reconèixer que ha estat un bon polític, i que el fet de marxar sense fotre escopinades a allò que ha defensat durant tants anys, no fa res més que honorar-lo. No com el Maragall, que des de que ha fotut el camp, que no para de tirar bombes als seus antics companys, en una actitut, que a mi particularment, em sembla lamentable. Espero no haver d’empassar-me aquestes línies d’aquí uns dies, però jo diria que aquest home no em farà passar aquest mal tràngol, perquè no es pot comparar el “savoir-faire” del Piqué amb les rebequeries maragallianes. Chapeau, Josep, chapeau. Ets del partit dels mocs, pets i fems, però si no tinguessis idees de cagarro, voldria que fossis dels meus.
Disculpin el mal llenguatge emprat en aquest article, però entenguin que el marc temàtic no dóna per menys.
