BAYERN- BARÇA 1-1
Empat a poc de Més Que Un Club a Munich, en un partit més mediocre que un article del Marc-Álvaro. El resultat, això sí, permet els culés plantar-se per segon any consecutiu a les semi-finals de la Champions, quelcom que té menys precedents que caps d’estat hem tingut per aquí baix en els últims 73 anys. Guardiola va decidir no reservar jugadors i tractar la Champions i el Bayern com el que són, contràriament al que li aconsellaven els del vamos-a-jubilar-a-zidane o el esto-es-anfield-y-que, entre d’altres èxits memorables, i la culerada es prepara per viure una altra eliminatòria contra el Chelsea. L’acumulació d’èxits pot obnobilar la ment, però cal remarcar la freqüència amb que d’ençà que el cruyffisme va prendre les regnes del Barça aquest tipus d’eliminatòries es succeeixen any rera any.
Els bavaresos, òbviament ridiculitzats per tota la premsa nacional de la nació de Madrid, s’acomiaden de la Champions havent arribat més lluny que el Millor Equip de l’Univers en els darrers cinc anys, i el seu adéu a la Champions significa que la màxima competició europea queda neta dels equips de l’Eix que va impulsar una munió de coses en els anys 30 i 40 europeus, i en els anys 30 fins avui pel matí africans.
Pel que fa als culés, es planten a semi-finals amb garanties d’èxit, però davant tindran un entrenador de veritat i no el sòmines del Mourinho. Això vol dir que les febleses del mig del camp i la incògnita sobre el rendiment defensiu d’Alves contra equips que exigeixin el Barça en defensa seran posades a prova com no ho han estat en tota la temporada, fet que ens ajuda a esperar -en va- que els bípeds humanoides que omplin el Camp Nou al partit d’anada seran comprensius si el Barça no guanya per 2-0 al minut tres, i es limitaran a animar com si fossin una afició formada majoritàriament per gent amb unes facultats mentals sensiblement superiors a la mitjana borbònica, en comptes dels animalons que es van desplaçar fins a Munich per apallissar un guàrdia de seguretat del club.
CHELSEA- LIVERPOOL 4-4
Sí amics, és cert. Un cop desapareguda la morralla de la Champions, amb el Que Tira del Carro, el Mourinho o el Pateti, arriba el futbol i, en concret, el futbol total. Dos equipassos de la Premier van protagonitzar un dels millors partits dels últims anys a la Champions, i que situa el Chelsea, liderat per un Drogba estelar, a semi-finals i als de Benítez -a qui el lamentable resultat de l’anada va obligar a renunciar al seu habitual Pájaro en mano– amb opcions de discutir-li al Manchester la Premier. En tot cas, vagi des d’aquí un brindis pels reds, que abandonen la Champions amb el cap ben alt i havent deixat al camp una exhibició d’orgull.
A més de l’orgia de gols i de futbol d’atac, no voldria deixar de recordar que en les últimes setmanes ha estat habitual escoltar per les radios godòtiques com es posava Pepe Reina pels núvols per menystenir el porter blaugrana, Víctor Valdés. Feliçment els déus són justos, i els set gols set que li ha endinyat el Chelsea a Reina -perdó, em referia als sis i al que ell mateix es va encarregar d’autoendinyar-se amb un gol que semblava d’aquests que li marquen a la Fúria o a l’Apañó en les darreres jornades de lliga- constitueixen set bons arguments per saber a qui hem de fer cas i a qui li hem de fer el mateix cas que a una Chacón de la vida.
Signat: Popota, en absència temporal del de la 13, sepultat sota un allau de feina que espero el faci asquerosament ric fins al punt de pagar non-stop a la redacció del RP sopars i viatges amb entrada a totes i cadascuna de les finals a les que anirà arribant el Barça mentre Déu segueixi guiant el club i l’Eix del Mal -nuñisme- Godó- Sandro- segueixi ocupant el lloc actual.
