Dilluns, 21 de juny de 2021 - Edició 1061
La República

Quant valem?

Hi ha qui es deixa comprar per un plat de llenties. Jo les odio, les llenties, i així no hi havia manera de comprar-me. Suposo que a molts altres joves […]

Roc Casagran
Roc Casagran 20/09/2007
Hi ha qui es deixa comprar per un plat de llenties. Jo les odio, les llenties, i així no hi havia manera de comprar-me. Suposo que a molts altres joves els passava el mateix, o potser haurien preferit un plat d’escalivada amb un rajolí de garnatxa, i tot hauria estat diferent (d’acord, siguem realistes: haurien escollit una pizza i una cocacola). No en tinc ni idea. El cas és que les llenties feien curt i el govern d’Espanyanyanya rumiava i rumiava per saber quant valíem, els joves.
 
I així degué ser com el sabater i la sabatera es reuniren llargament fins que sortiren a dir-nos a tots que els joves valien 210 euros. Un moment… deixeu-me convertir-ho, que sóc de la vella escola: 35.000 (de les antigues) pessetes.
 
Doncs i una merda! Un plat de merda, si voleu, senyors sabaters de la Moncloa! No puc pas parlar en nom de tots els joves (això ja ho fan certs polítics), però jo (almenys) valc una mica més. No sé, prometeu-me un sou per a tota la vida (com els que donava Nescafé temps ençà) i m’ho plantejaré. Però 210 euros! Va, home, va! Els pegats es fan a cal sastre! Què tal afrontar el problema de l’habitatge d’arrel? S’ha de continuar construint si hi ha tantes cases buides? De veritat no tenen cataplines (Durant dixit) per fer el que tothom sap que tard o d’hora caldrà fer?
 
I a sobre, ara es veu que els joves catalans del Principat això ja ho teníem (o una cosa semblant), però així i tot… cal tanta parafernàlia per vendre’ns una moto que no volíem comprar? Creuen que això és una solució a llarg termini?
 
Fa uns dies, va venir a Sabadell el Francesco Tonucci (moment pedant de l’article) i explicava que certes tribus africanes prenien les decisions pensant en afavorir les properes set generacions. Algú creu que els polítics agafen cap iniciativa ja no pensant en les properes set generacions sinó en els propers set anys? O tot horitzó possible són les eleccions que treuen les orelles com ho fa un llop temut? (Fins aquí les preguntes retòriques).
 
L’única pregunta no retòrica és la que feia al títol: quant valem? I la putada és que no la sé respondre. Només sé dir-vos que molt. Com a mínim una utopia o dues.