Bo i aprofundint en la vocació divulgativa d’aquest espai, us oferim avui un document espectacular aconseguit pel de la 13 per mètodes no convencionals en una incursió nocturna als arxius del National Geographic. En l’operació no hi ha pres mal cap bíped amb plomes o sense i el cas és que si haguéssim hagut de comprar-lo ens hauríem vist obligats a una retallada del pressupost d’aquest bloc-kolkhoz amb costos tan dolorosos com el cotxe oficial del tovàritx Popota.
Seguint amb la nostra línia de prevenir els més joves dels terribles perills que els esperen al món exterior que desconeixen, avui us presentem un document d’eloqüència aclaparadora i de gran utlitat per entendre els termes en què es desenvolupen i en última instància, es resolen, els conflictes mercantils en una societat preil·lustrada, precapitalista, preindustrial i per tant, premoderna. Pareu-hi molta atenció perquè això ja no existeix enlloc a Occident. Ho trobareu a Rússia, a Turquia, a Romania, al Caucas i, és clar, a ca’ls nostres veïns de Ponent.
Érem a mitjans anys 90 i la macrooperació cosmètica postfranquista perpetrada amb la seva poca traça genètica pel braç polític del GAL, el diari El País i els pallassos de la movida, sombra aquí sombra allá començava a derretir-se en tots els ordres de la vida pública, amb l’escalfor telúrica de l’Espanya immortal que era romasa intacta en els seus fonaments més impertorbables i funestos i que surava amb tota la seva brutalitat de les clavegueres de l’engendre, tot alliberant-ne les seves expressions més pleistocèniques. Així, mentre a Occident els documentals oferien lleons copul·lant a la savana, els nens de l’Imperi Trastàmara i els de les seves colònies presenciaven educatives escenes com les que veiem avui, presentades per JJ Santos.
No, no us trobeu davant un quadre animat de Goya, Zurbaran o Murillo, sinó davant una il·lustrativa mostra d’elits socials de l’Espanya postfranquista. D’una banda, el surfer estrella de la macroonada immobiliària del desarrollismo franquista, exhibint el comportament que li era propi als seus dominis del saló plenari de l’ajuntament de Marbella; de l’altra, mostra arquetípica d’elits socials gallegues, fortament vinculades a les espanyoles (diríem que Galícia és a Espanya el que Bielorrússia és a Rússia), però encara menys il·lustrades i sense gens de salero. El presi del Compostel·la, el tal Caneda i l’entranyable paio de les ulleres, subjectes estàndard de barra de tasca gallega, pulpo a feira i ribeiro elevats per un gèiser de diners tèrbols a la categoria de dirigents i líders de masses, quan en condicions normals no haurien d’haver passat de personatges de les cançons d’Os Resentidos o Siniestro Total. Reconeixem però que ningú no ens ha pogut confirmar que el de les ulleres es tractés d’un autèntic directiu del Compostel·la i no d’un actor despistat procedent d’un rodatge d’Àlex de la Iglesia.
Rival Petit mostra un cop més la seva preocupació per la incomprensible tardança en què Més Que Un Club, entitat de l’Europa Occidental que aspira a guanyar la Champions League cada any, sol·licita el seu ingrés a la Premier League, abandonant aquesta competició que posa en dubte la seva condició d’equip europeu occidental i que malmet enormement la seva competitivitat i per tant les seves aspiracions a la Champions. Rival Petit proposa que si les gestions de Més Que Un Club per entrar a la Premier fracassessin, s’opti per incorporar-se a lligues com la trandsnítria, l’ucraïnesa, la moldava o la kosovar, sens dubte de nivell semblant a l’espanyola però amb moltes més oportunitats de negoci per als membres de la nostra Redacció. En previsió d’aquesta avinentesa, ja hem desplaçat a aquests territoris una avançada amb els nostres camarades Akor, Magrov-Gomelski, Super i Manolo Nunitxenko.
