Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

Quan deixarem de parlar d’“els castellanoparlants” com si fos un altre món?

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de sentir una experiència d’una senyora independentista militant acabada de jubilar que havia assistit a un acte a la meva ciutat natal, Badalona. Em […]

El Dietari del Procés
El Dietari del Procés 13/03/2016

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de sentir una experiència d’una senyora independentista militant acabada de jubilar que havia assistit a un acte a la meva ciutat natal, Badalona. Em feia saber que no hi havia estat mai, però que havia tingut una vetllada molt agradable. Només va arrufar el nas i les celles en un moment: “Ai, però hi havia molt castellanoparlant per Badalona, però molt!”. A banda de ser quelcom obvi, el menyspreu que desprenia el comentari era propi d’una altra època.

Gabriel Rufián va dir fa uns dies al Congrés que “vuestra derrota es nuestra victoria”, és a dir, que la conversió a l’independentisme d’alguns immigrants dels seixanta i els seus fills és la que ha donat opció a Catalunya a iniciar un procés d’independència. Alguns arreu de l’Estat no ho entenen, estan fora de joc i ho van demostrar quan el diputat d’Esquerra va pronunciar l’arxicomentat discurs de vuit minuts abans de la segona votació d’investidura de Pedro Sánchez. El problema és que alguns d’aquí tampoc ho entenen, com la meva interlocutora l’altre dia.

Com es pot caure en l’error de l’espanyolisme més ranci i rebutjar gent només per la llengua que parlen? És molt probable que gràcies a la gent que té el castellà com a primer idioma, Badalona es va desempallegar de García Albiol i ara té la primera alcaldessa independentista des de la Guerra Civil. De fet per exemple, de la tercera ciutat catalana és un altre conegut meu a qui mai he sentit parlar català i que fa deu o quinze anys va arribar a estar a l’exèrcit i ara és un independentista declarat. En el terreny nacional, és encara més probable que gràcies a “els castellanoparlants” els partits que aposten per la sobirania total gaudeixen d’una majoria absoluta al Parlament.

A més, l’error estratègic de dividir catalans ‘purs’ i “castellanoparlants” ha portat el país durant tres dècades ha haver d’arraconar la independència i a tenir una part de la societat ‘desconnectada’ de la política catalana. La baixa participació en comicis catalans fins al 27S és la prova evident. És la mentalitat d’haver de parlar 100% en català en els mítings per part de Convergència, Esquerra i la CUP durant anys i panys la que ens ha portat a ‘perdre’ 30 anys. És la mentalitat de la senyora que visitava l’altre dia Badalona de dividir la societat la que gairebé impossibilita convèncer a alguns catalans gairebé exclusivament castellanoparlants per la independència.

Amb tot, l’escenari ha canviat des de la reactivació de la societat civil en política a partir de 2010, que ha forçat els partits i les entitats a obrir els ulls i fer un discurs més integrador, encara que resta hi ha feina per fer per canviar el xip de molts ciutadans. Falten potser 500.000 vots per aconseguir la independència, d’on es pensa que sortiran la senyora amb qui parlava l’altre dia? De pobles com el de Carles Puigdemont, Amer, on Junts pel Sí i la CUP sumats van sumar el 85% dels vots el 27S? O bé de ciutats majoritàriament castellanoparlants com Badalona, on les dues candidatures independentistes van arribar amb prou feines al 30% dels sufragis? 
 

Article escrit  per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí 

 

Relacionats