Dijous, 5 d'agost de 2021 - Edició 1106
La República

Qatar Fundation i cinc quadres torts

S’ha parlat molt des que divendres de la setmana passada, Xavier Faus, arrel d’una suposada filtració a Catalunya Ràdio, va fer públic l’acord de patrocini del Futbol Club Barcelona amb […]

Avatar
Arnau 15/12/2010

S’ha parlat molt des que divendres de la setmana passada, Xavier Faus, arrel d’una suposada filtració a Catalunya Ràdio, va fer públic l’acord de patrocini del Futbol Club Barcelona amb la ja famosa Qatar Fundation. Les enquestes fetes a tots els mitjans, ja siguin ràdios, televisions o webs han parlat per sí soles. La massa social culer, més enllà dels ismes, no ha entès aquesta decisió repentina. Només els grans “ThinkTanks” blaugranes i les seves calcades línies editorials (convé crear ventalls d’opinió cap a una direcció concreta, oi Joan Vehils, Joselu Carazo o Santi Nolla?) han celebrat amb entusiasme la decisió de la nova junta barcelonista.
Decisió que sorprenentment no fou anunciada en campanya electoral, tot i que Faus explicà en la compareixença del darrer deu de desembre que l’acord duia mesos tancat. Resulta d’allò més estrany que una mesura tant important com posar publicitat a la samarreta blaugrana després de més d’un segle d’història sense cap patrocini frontal, no fos una cosa a destacar durant la campanya electoral. És doblement estrany, també, que el nostre club, després de superar les hores baixes viscudes en etapes Saviolistes i Rochembackistes sense publicitat a la samarreta i amb ingressos anuals al voltant dels 100 milions d’Euros (el 2003 l’ingrés anual fou de 123 m/€); necessiti en la seva etapa més esplendorosa de joc i prestigi, vendre’s la part frontal de la samarreta. Primera cosa que no em quadra: Quan teníem ingressos de 100 m/€ anuals, no ens va caldre vendre la samarreta. Ara, amb uns ingressos anuals de 445 m/€, segons Sandro Rosell i la seva junta, és imprescindible.

Fent un exercici de fe cega en les paraules de la junta de Rosell i Faus, posem pel cas que realment el Barça està a punt de patir un esfondrament econòmic: els bancs exigeixen molt i es va just per pagar les fitxes dels jugadors, molt bé. El patrocini a la samarreta és la solució a tots els nostres mals? És la panacea econòmica? Doncs home, si estiguéssim parlant d’un increment del pressupost en un 50%, 30% o fins i tot en un 15%, podria arribar a pensar que sí, que és la solució a totes les nostres inexplicables fatigues econòmiques. Però ep, segona cosa que no em quadra! L’acord amb Qatar Fundation, (més enllà del que pugui violentar als ulls d’un ciutadà ras, un gruix de capital com 30 m/€) només suposarà un increment d’un +6% del pressupost anual blaugrana. Val la pena vendre l’ànima per un increment que no arriba al 10%?

Hem de tenir clar, que el referent mundial de gestió esportiva en qualsevol àmbit, som nosaltres. És a dir, és el Barça dels darrers tres anys. No cal anar a buscar models forans, ja siguin Manchesters , Madrids o Maria Santíssima. No ens ha anat prou bé fent-ho a la nostra manera? No ens ha sortit bé la jugada de mantenir la samarreta pràcticament immaculada de diners? I tant que ens ha anat bé, hem excel·lit. Hem tocat el cel i l’hem pogut assaborir com mai creiem que seria possible. El referent som nosaltres, qui ho ha fet genial treballant amb la cantera i obrint-se al món comercialment hem estat nosaltres, el nostre gloriós model. En cap cas el model del patrocini i de l’explotació econòmica convencional, portada al màxim extrem pel Florentino Pérez i el seu moralment dubtós Madrid. Ells no han resultat ser més bons gestors que nosaltres. Per tant, tercera cosa que no em quadra, per què ens hem d’emmirallar en una gestió tocada pel fracàs? El barcelonista ha de fer un pas endavant i veure que el complex d’inferioritat motivat pel domini de federacions i mitjans per part de la casa blanca, ha mort. Els diners en el futbol no són el més important, perquè si així fos, el Madrid ho guanyaria sempre tot. No ens venem la samarreta per ser els millors, perquè els millors ja ho som i el nostre model s’autoabasteix. Que busquin altres motius, com per exemple evitar l’aval, però en cap cas serà per ser els millors. És per això que m’irrita profundament que es recorri al club del “centro del imperio” per tal de justificar l’estampació de Qatar Fundation: pobres, ells que només tenen diners.

La quarta cosa que no em quadra
, són les declaracions del Sandro Rosell d’aquest dilluns. Per un cantó diu que l’acord ja està tancat, però per l’altre, també exposa que l’assemblea tindrà l’última paraula. Des de quan es consulta amb els socis un pacte després de tancar-lo? No ens enganyem, la decisió està presa i tancada. El mateix Xavier Faus va reconèixer a Els Matins de TVC, entrevistat pel Cuní, la immediatesa que requeria el disseny de la part frontal de la samarreta blaugrana. La confecció de l’equipament 2011/2012 per part de Nike és imminent. Faus, parlà de dues setmanes de marge. De manera que si els socis, mitjançant l’assemblea que es durà a terme d’aquí molts mesos, decideixen tombar el patrocini, què passarà amb Nike i el Barça? No ens enganyem, la decisió està presa. I ha estat presa a l’esquena del soci del Barça.

I a tot això, hi hem de sumar la moralitat de dur la marca Qatar a la samarreta. Ningú ha dit que siguem el centre del món, els nostres valors no tenen perquè ser els millors ni tenim perquè pretendre ser estimats des de totes les òptiques. Que ens estimin pel que som, precisament per haver triomfat sense renunciar al que som, hem gaudit més que ningú dels nostres èxits. Per sort la globalització cultural encara no ha tenyit el món d’un mateix color i segons on posis el dit al mapa, la concepció moral varia. Així doncs, un cop curat en salut de la possible acusació d’etnocentrista, vaig al tema. Potser a Qatar estaran molt orgullosos de la seva monarquia islàmica de caràcter absolutista, però està clar que els valors de la nostra societat (o potser hauria de dir, els valors que em faig meus de la societat que m’ha vist créixer), són antagònics als valors d’una monarquia absolutista de tarannà islàmic intransigent. Són molts els opinadors i inclús polítics que aquests dies han dit la seva de Qatar. Des de la mateixa Pilar Rahola, que salant-se la línia editorial del Conde de Godó, va penjar a la seva columna de La Vanguardia els llençols pixats de la junta o el mateix Raúl Romeva d’ICV, que ha exposat al Parlament Europeu la manca de moralitat de l’acord amb l’estat monàrquic qatarià.

Els arguments que esgrimí Xavier Faus el dimarts al matí amb Josep Cuní, foren des de la meva perspectiva, un xic superficials i interessats. Faus justificà l’acord dient que els EUA o Alemanya tenien tractes amb Qatar. Quan vaig sentir tals argumentacions, em va venir automàticament al cap la entranyable frase familiar “I si el teu amic es tirà per un barranc tu també t’hi tiraràs?” Està clar que aquí hi ha una doble moralitat, una vara de medir de dues puntes. Enlloc de valorar els països per les seves llibertats, es valora primer el seu nivell econòmic. Si el nivell econòmic de l’estat en qüestió és potent, els occidentals podem fer la vista grossa amb les llibertats. Si el nivell econòmic del país analitzat és baix, podem començar a jutjar si respecta els drets humans. Qatar és vàlid. Veneçuela no. Aràbia Saudita és vàlida. Uzbekistan no. Partint d’aquí, cinquena cosa que no em quadra: molt em temo que no ens importa un pito si la fundació que durem a la samarreta finança la Qatar Faculty of Islamic Studies, que mitjançant l’Al-Qaradawi Centre for Research in Moderate Thought, pretén dedicar-se a l’estudi de la jurisprudència islàmica i al foment del respecte envers la resta de pensaments i cultures (http://www.qf.org.qa/output/page284.asp. i http://www.qfis.edu.qa/output/page136.asp). Però com interpreta el líder Al-Qaradawi aquesta visió oberta del conjunt de cultures mundials? Doncs amb declaracions tals com: “Al llarg de la història, Allah ha imposat sobre els jueus gent que els castiga per la seva corrupció. L’últim càstig fou dut a terme per Hitler. […] Fou un càstig diví.” I perquè ningú m’acusi d’invertar-m’ho, aquí deixo el vídeo on Al-Qaradawi deixa anar aquestes declaracions: http://www.youtube.com/watch?v=HStliOnVl6Q. Això és el que durem a la samarreta. Això i d’altres coses, clar, com la no acceptació de l’homosexualitat, que és perseguida penalment a Qatar. O el maltracte cap a la figura femenina.

Si algú vol fer veure que tot aquest afer no topa frontalment amb UNICEF, endavant, però serà mentida. Potser Faus ja comença a preparar el terreny per l’adéu al patrocini simbòlic d’UNCIEF i per això ja va dir aquest dilluns que no podia garantir al 100% la presència del logotip de l’Organització cara l’any vinent.

No és això, companys, no és això.