Punt 1. CiU
Mira, a mi això de voler fer la casa gran del catalanisme i de voler refundar-lo, em sembla fantàstic, tant de bo passi, de debò, però jo de moment només puc que prendre-m’ho amb un cert escepticisme, sobretot tenint en compte que la proposta ve d’aquells que van negociar l’Estatut (molt potrós, per cert) al pur estil Juan Palomo, i per això, aquesta sobtada fraternitat em fa pudor de socarrim i em sona a “com que no tinc amics, i sense amics mai no podré tornar a xuclar de la mamella, doncs anem a repartir piruletes a tothom perquè després no diguin que nosaltres no som uns bons companys de classe”. Bla bla bla. 23 anys, vau tenir per refundar el catalanisme, pocavergonyes! 23! Després als convergents els falta temps per anar retreient que aquells que els critiquem sempre tenim els 23 anys a la boca. Caratxos, però com vols que no hi pensem, no veieu que aquestes propostes innovadores no tenen cap credibilitat, amb tant temps com vau tenir per fer-les quan tallàveu el bacallà? Ara resultarà que el problema del catalanisme encara fa olor de pintura. Si és que… quina poca memòria. A més, Unió és deplorable, i aquí sí que no hi ha excusa, per aquí no passo, no es pot defensar el nacionalisme i alhora presentar a les generals algú que diu que l’autodeterminació se li en fot a tothom. CDC és una mosqueta morta d’aquelles que mai no s’acaben de decidir a demanar el divorci al seu marit perquè pensen “ai pobret”. Imperdonable, incomprensible, no hi ha per on agafar-ho. Catalunya no es pot permetre cap condescendència perquè portem segles perdonant la vida a tothom i ja n’hi ha prou de fer de Maria Teresa de Calcuta, que mira com n’hem acabat, de pobres.
Punt 2. ERC
Això del referèndum pel 2014, és que em sembla d’Iron Maiden, però com s’atreveixen a fer aquesta proclama, és que mira que s’ha de ser fariseu i taral·lirot (cantamañanas) per voler-nos vendre la moto d’aquesta manera tan flagrant i amb tanta cara dura. Primer que deixin de fer de xihuahues dels castellans i després si de cas en parlem. Però ara? Ara que sou la ventafocs de les més vils de totes les madrastres? Ara que no només ens heu ficat l’enemic al poder sinó que a més ho heu fet endebades? Ara parleu d’independència? Escolta, o et quedes amb la puta o et quedes amb la Ramoneta, però amb totes dues alhora no eh, que no cola ni que poseu accent d’Avinyonet de Puigventós. Aneu passant que el ridícul que feu és cada cop més denigrant. Zero patateru. Quanta neteja que cal a can ERC, per favor, no us podeu ni arribar a imaginar la vergonya que em fa el fet d’haver-vos votat.
Punt 3. Els militants i els simpatitzants
El nacionalisme català no té representants polítics. Com podeu encara militar? No ho entenc, de veritat que no. Una cosa és votar, perquè clar, no hi ha gaires opcions, i cadascú ha de triar el que consideri menys pitjor en cada moment, per dir-ho d’alguna manera, però el que no m’entra ni amb calçador, és que defenseu amb orgull els uns o els altres. Com goses dir-te nacionalista i seguir enaltint tanta dosi de faramalla i d’hipocresia? La militància incondicional em sembla una traïció al país i una irresponsabilitat, perquè els partits polítics no són el Barça, no ens els podem estimar tant si juguen bé com si fan el pena. Tu t’estimes Catalunya? Sí? Doncs llavors no se t’acudi aplaudir cap partit, perquè ara per ara no hi ha ni un de sol que no la tracti com una compresa d’ara la uso i ara la llenço. D’una boca sobiranista que tingui un mínim d’integritat, no hauria de sortir ni la més modesta adulació vers cap partit que faci dir-se català. Només és digne parlar per criticar, retreure i reprovar amb tota la mala bava que tinguem a les reserves, a veure si així aconseguim fer-los dreçar. Sort que tant a la dreta com a l’esquerra, estant sorgint moviments interns de crítica nacional, almenys una petita esperança dins d’aquestes cúpules apàtrides. Ara, els militants i simpatitzants que per pura obstinació i ceguera us seguiu vanagloriant del vostre partit, ja podeu anar tots a la merda, sou la vergonya del país.
