- Publicitat -
Ja sé que la cosa funciona així, ja ho sé, però no puc evitar que se’m regiri l’estómac cada vegada que assisteixo a aquesta mena d’espectacles mediàtics tan tendenciosos. També sé que l’espectacle el propicien els seus actors, és clar, però del seu tractament informatiu i divulgatiu, de les formes, de les maneres, de la intensitat, de la tendència, de les intencionalitats més o menys dissimulades, etc, etc, en són els principals responsables els professionals dels mèdia i, darrere seu, qui els paga o dirigeix.
També sé, des de ben petit, que pagant Sant Pere canta i que qui paga mana. Com també és ben sabut que, sovint, la mà que paga sap prémer les parts toves del qui cobra i li fa cantar, si convé, l’Entamarata. Conec també el vell joc del Pim Pam Pum, al que s’hi apunten tots els mestretites de la nostra societat, del més gran al més petit, per tirar-se al coll de l’escarràs de torn que, normalment és el rar, el diferent, l’estrany, el que fa nosa…Ja m’ho conec això i té moltes formes de manifestar-se, algunes disfressades de professionalitat però que fan ferum de ràbia resclosida o de servituds aviciades.
No se m’escapa que l’ofici de polític és el més bescantat o bescantable de tots els oficis haguts i per haver, llevat aquell que passa per ser el més antic del món i que ha estat i és el de les mares de molts dels prohoms i prodons de la nostra societat. Oi, Iu?
En l’escarni dels polítics, tot s’hi val i a fer-nos un tip de riure sempre hi falta gent. No seré jo, que sóc foteta de mena, qui faci ois a la gresca ni posi bastons a les rodes del bon humor. Sempre, és clar, que es tracti precisament d’això, de bon humor i no pas del dolent, del xavacà o del barroer. Però no és de bon humor del que us vull parlar, sinó del mal humor, de la mala llet, parlant en plata.
Ara no faré el ploramiques perquè ja sé què em diríeu. Només us posaré un exemple, un de tants, però que és fàcil de comprovar i que pot servir de mostra. Elevat a “n”, ens pot donar una idea de com va la cosa.
Aquí hi trobareu l’entrevista (potser seria millor anomenar-ho interrogatori) que el super-mega-professional-de la parra-“divino de la muerte”, gran guru, Gran Mestre de l’orde de l’Escarxofa, sa magestat mediàtica, el MH Josep Cuní, li va fer a l’Uriel Bertran. Se’l volia menjar amb patates i mireu com respon la víctima propiciatòria. No faré comentaris.
I, per acabar de demostrar del tot la meva teoria no enunciada, vegeu a El Periòdico, com tracta la notícia d’aquesta entrevista i, sobretot el titular que li dedica (que no té preu!) un, diguem-ne periodista, que es diu José Rico, el qual ja us confesso que no tinc ni la més mínima idea de qui és. Tampoc faré més comentaris més enllà de remetre’m a allò que dic en el meu tercer paràgraf.
Vosaltres mateixos.
Publicitat
