Privatitzem la monarquia

Els meus lectors habituals ja coneixen la meva nul·la transigència davant el neoliberalisme privatitzador. Sóc contrari a què els béns, serveis i recursos públics quedin a l’albir dels interessos privats. M’avalen els millors teòrics (almenys els únics que fan servir arguments) i les traumàtiques experiències del “capitalisme real”. Ara bé, tota norma té una excepció. I, tot i les meves conviccions republicanes, sí estaria d’acord a privatitzar una cosa (i que mai ningú ha gosat plantejar)
Per què no privatitzem la monarquia? De fet, resulta  una despesa insostenible (entre 9-10 milions d’euros anuals amb altres que no ho sabem) d’acord amb criteris econòmics. Els empleats (funcionaris de naixement) no semblen els més preparats per al càrrec, i les tasques exercides demostren una nul·la productivitat, i disposen, literalment, de privilegis (aquí no forço la semàntica) inabastables per a qualsevol mortal.
Com pot ser això de ser rei i cobrar? No seria millor subhastar el càrrec a qui aporti més diners? Hi ha molts milionaris cutres (probablement xeics àrabs o mafiosos russos) que no dubtarien a posar centenars de milions d’euros anuals per comprar el títol de rei d’Espanya (mola!) Fins i tot, la corona podria portar patrocinadors. “Missatge de Nadal de Sa Magestat. Patrocinat per xoriços Campofrío i llet Pascual”.  Podríem establir una normativa que permetés ostentar el títol de rei amb contractes periòdics (quatre o cinc anys) amb una entrada, posem per cas, de 15.000 milions d’euros i aportacions anuals de 5.000 milions més, suficient per desfer les retallades a les pensions o  contractar una bona colla de metges i infermeres. Si la teocràcia fonamentalista de Qatar s’ha fet amb un símbol infinitament més trascendent com el  Barça, per què no permetem que la corona llueixi publicitat? Segur que no manquen multimilionaris horteres disposats a pagar una pasta per satisfer el seu ego. O delinqüents llestos disposats a invertir milions per aprofitar-se dels contactes privilegiats de les reialeses.
 
El mateix podríem fer per als títols nobiliaris. Ja que amb el neoliberalisme i les privatittzacios fem una marxa enrere en la història, (concretament a l’Europa anterior a la il·lustració, quan fins els exèrcits i els recaptadors d’impostos eren privats) podríem fer com en l’edat moderna (encara que resulti molt rància) de comprar títols i càrrecs com a manera de pagar impostos. No sé. Podríem establir unes tarifes. Vescomte o baró… cent mil euros (noblesa low-cost), comte, un milió; duc, cinc milions; arxiduc, quinze quilos; príncep; vint-i-cinc,… Ah, i tot plegat, sense límits de nombre (amb interès recaptatori) vescompte de la Plaça General Mola; baronessa de Zara; comte de Campofrío, príncep de Rumasa…. Fins i tot podríem potenciar les independències nacionals (els catalans podríem oferir un descompte a algú que gosés fer-se rei de la republicana i irreverent Catalunya). Així tots els banquers estafadors i constructors podrien assolir l’estatus anhelat i l’estat del benestar tindria prou fons per tal de subvencionar operacions a Corporación Dermoestética.