El passat 1 de juliol el Secretariat de l’ANC va decidir impulsar eleccions primàries per fer candidatures unitàries per la República a totes les ciutats de més de 25.000 habitants a les properes eleccions municipals. Obtenir el major nombre possible d’alcaldes independentistes és un pas tan transcendental que el Secretariat ha decidit convocar una consulta de tots els seus associats. És la segona vegada que l’ANC pren posició en una convocatòria electoral. La primera va ser en la formació de Junts pel Si per convertir en plebiscitàries les eleccions de setembre de 2015. Van ser el punt de partida del referèndum i la proclamació de la república d’octubre de 2017, els esdeveniments que han situat la independència de Catalunya en un nou estadi, en el qual no hi havia estat mai. Per començar hem irromput en l’agenda mediàtica i diplomàtica internacional com no jo havíem assolit mai. Aquesta segona intervenció pot tenir la mateixa transcendència si ho fem bé. No és el mateix que hi participin quatre milions de persones com les que van escollir en primàries al líder de la dreta, Fillon, a França que només vagin a votar 50.000 càrrecs públics i empleats del partit com a les darreres del Partit Popular a Espanya.
Per esdevenir un salt històric vers la independència les primàries han de comportar una catarsi democràtica. Han d’implicar-hi els centenars de milers de ciutadans que s’han mobilitzat aquests darrers anys. Han de participar en els debats i d’ells han d’emergir milers de nous candidats, disposats a liderar les nostres ciutats. Aquestes primàries són la gran avinentesa per trencar amb el model de partit que hem heretat de la transició espanyola. Un model de partit tancat, controlat per una nomenclatura reduïda, on el debat d’idees i propostes sobre la ciutat és mínim, en el que les direccions elaboren les llistes primant la fidelitat a la capacitat. És l’oportunitat de dinamitar l’esquema d’elaboració de candidatures que Alfonso Guerra va retratar amb la frase: «el que se mueve, no sale en la foto», és a dir en el cartell electoral.
Si no som capaços de capgirar aquest model de partit i de confecció de llistes totes les promeses sobre la democràcia i el benestar de la futura República no seran creïbles. De manera encertada els ciutadans pensaran «les mateixes causes produiran els mateixos efectes».
Els partits independentistes hi tenen molt a guanyar amb unes primàries unitàries. ERC va quedar-se només amb 10 diputats l’any 2010 perquè la seva nomenclatura va imposar un segon tripartit per tornar a donar feina als seus membres en càrrecs i assessories. I es va recuperar gràcies a un independent, Oriol Junqueras, que havia guanyat l’alcaldia de Sant Vicent dels Horts, una ciutat del Baix Llobregat amb més de 25.000 habitants. A quantes poblacions d’arreu de Catalunya, però en especial a les àrees metropolitanes, no hi ha un electorat esperant una catarsi com aquesta?De la mateixa manera, gràcies a «Junts pel Si» ERC ha incorporat personalitats de gran vàlua com Raül Romeva o Carme Forcadell.
Sense la llista unitària CDC, castigada pels casos de corrupció, hauria patit un calvari amb pitjors resultats electorals, i per tant més dolorós, en el seu trànsit a PDcat i Junts per Catalunya. S’ha mantingut per la seva xarxa de batlles i regidors que surten elegits per la seva vàlua personal, reconeguda a nivell local, no per les sigles qüestionades.
Si les primàries obertes desperten una multitud de noves vocacions polítiques a cada municipi; si els debats són interessants i s’omplen les sales de gent i toquen els aspectes vitals de la vida ciutadana, si les xarxes socials bullen; aquesta catarsi, iniciada a la tardor, esdevindrà a la primavera de 2019 la més fantàstica campanya electoral imaginable. Com ho va ser la campanya de les plebiscitàries de 2017, iniciades amb la gran manifestació de l’Onze de Setembre.
Els batlles i regidors que tenen una bona trajectòria al darrera no han de patir perquè la gent que votarà a les primàries valoraran l’experiència. Només ho tenen més magre amb la catarsi de les primàries els membres locals de la nomenclatura, aquells que entren a les llistes no per la seva capacitat política, sinó per la rutina o pels seus contactes clientelars.
Les eleccions municipals són una gran avinentesa per demostrar als nostres conciutadans que la independència no és un objectiu identitari dels catalanoparlants, sinó un mitjà per construir una societat catalana més justa i democràtica per a tots. No aconseguirem un salt endavant recordant cada moment la fita gloriosa de l’u d’octubre. Tot el contrari, seria un greu error centrar el nostre discurs en temes generals. Ens portaria al fracàs. Els programes locals obliguen a tractar els grans problemes quotidians.
Per posar un exemple: el problema més urgent i greu de les nostres ciutats és l’habitatge i ha d’ocupar un lloc central en els debats i els programes electorals. A totes les ciutats europees els ajuntaments tenen importantíssims parcs d’habitatges de lloguer. Per exemple Viena té 200.000 habitatges socials, mentre que Barcelona no arriba a 10.000. Fa poc a Cornellà una persona es va suïcidar quan l’anaven a desnonar: aquests desnonaments sense alternativa habitacional són impensables a la majoria de països europeus perquè la legislació no els permet.
Les eleccions municipals són idònies per demostrar que les preocupacions socials són el gran motor de l’independentisme. Amb les primàries unitàries podem aplegar catarsi democràtica, unitat republicana i justícia social en els grans problemes quotidians. Si ho fem, aconseguirem una victòria que no serà només electoral, sinó una nou salt històric vers la república, només comparable al de l’u d’octubre.
