Dimecres, 5 d'octubre de 2022 - Edició 1531
La República

Pretend you’re happy when you’re blue

I un dia hi tornes. Després d'un temps fora, de visites fugaces i espontànies, algun dia hi tornes i t'hi quedes una temporada. El dia que t'hi quedes, el dia […]

Oriol Bosch 29/12/2014

I un dia hi tornes. Després d'un temps fora, de visites fugaces i espontànies, algun dia hi tornes i t'hi quedes una temporada.

El dia que t'hi quedes, el dia que t'asseus i veus passar el temps, el dia en que la vella rutina et torna a absorbir, aquell dia et sents com trencat, com malmès.

 

Costa tornar al poble, costa perquè és un lloc hermètic on el temps no ha passat, on encarà es respira l'aroma dels vells temps, on els records encara hi estan ben presentes, hi reviuen amb més força que mai.

 

Molts fugim del poble, però hi deixem molt al darrera. Hi deixem infàncies senceres, hi deixem velles amistats, hi deixem antics amors, hi deixem una vida. I ho deixem per començar de nou, ho deixem perquè desitgem un nou futur, desitgem molts cops volar com ocells en un cel d'oportunitats molts cops fictícies. Però marxem perquè sabem que ho hem de fer, marxem perquè ho necessitem.

I encara que no ho acceptem, molts cops marxem i ens dol, molts cops marxem amb el cap ben alt però amb l'ànima trencada en mil bocins.

 

Perquè s'ha de ser fort per deixar tant per el camí, s'ha de ser dur per deixar la comoditat de la casa i la família, de les amistats de sempre i els amors de joventut, deixar-ho tot per endinsar-se a la jungla de la ciutat.

 

I en tornar ens pensem que ja no som els mateixos, que hem viscut molt i hem madurat. En tornar ens creiem forts per suportar el pes del passat, però no ho som. Perquè tots per dintre sentim aquella mateixa estranya sensació, sentim aquella enyorança dels temps passats, aquell còctel mortal de sentiments anomenat melancolia.

 

Sentim el vertigen de veure un temps passat, un temps que ja era mort. Sentim temor al notar el fred alè de l'esperit dels vells temps al nostre clatell.

Reviuen tants records, evoquen tants sentiments que creiem que ja mai més sentiríem, que ens veiem petrificats mentre unes llàgrimes volen escapar dels nostres ulls.

 

Però tot és ficció, perquè ja res és igual fora de la gàbia dels nostres records. La vida ha seguit endavant, els vells amics ja són coneguts, la flama de l'amor passat ja fa temps que es va consumir i la família ja no és res més que un parentesc. I tu, temerós viatger, saps que has de seguir endavant, perquè si frenes el món et passarà per sobre, perquè dels records no es viu sinó que se n'aprèn.

 

A la fi, simplement hem de fer com deia Nat King Cole:

 

Pretend you're happy when you're blue, it isn't very hard to do