En conversa amb un grup d’editors de premsa local i comarcal, surt el lament del poc o nul interès d’alguns governs locals envers la premsa “de casa”. És més, en alguns casos l’alcalde veta la publicitat al periòdic que no li és plaent. És un exercici punible infecte que atempta directament contra la cultura, la llibertat d’expressió i la decència.
Per què la cultura ha esdevingut un element essencial de les nostres vides i una de les principals preocupacions polítiques? Com hem arribat a construir la nostra actual societat del coneixement i de la informació? A la seva obra Els poders de la cultura, Jean-Louis Genard cerca respostes a aquestes qüestions. La seva conclusió és que les dues característiques principals de la cultura moderna, la crítica i l’expressivitat, s’han manifestat en la reivindicació dels drets i les llibertats fonamentals: llibertat de premsa, d’associació i de reunió. Així, ha emergit el concepte de democràcia cultural, que, avui, a l’era del multiculturalisme, ha de posar en relleu la importància dels drets culturals, i en els quals els municipis juguen el paper més important.
El municipi ha de plantejar-se la premsa local com a eina de cultura, no pas com a eina de poder des del poder, com desafortunadament veiem amb tanta freqüència. Aquesta eina cultural ve de ben lluny a casa nostra. La premsa local i comarcal, considerada com a sector específic en el sistema actual de la premsa catalana, s’identifica bàsicament per l’àmbit territorial de les publicacions. El concepte de “premsa comarcal i local” té una tradició que es remunta a finals del segle XIX i, sobretot, durant els temps de la Segona República.
La premsa local i comarcal, segons escriu Jaume Guillamet el 1983, “és un model català de periodisme popular i ha consolidat amb el seu ressorgiment una clara opció de futur en el marc general dels mitjans d’informació a Catalunya, consolidat al llarg de gairebé 200 anys. Ofereix un model territorial descentralitzat, amb sistemes informatius locals i comarcals que responen a diferents nivells segons les comarques i aporta també un model de pràctica no professional del periodisme que és una expressió directa de la realitat cultural i política de les comarques”.
Catalunya ha estat, i és encara, un territori on la informació local ha generat uns mitjans de comunicació d’àmbit restringit molt importants, ja sigui de pagament o gratuïts. La tradició de la premsa local i comarcal, abastament tractada per investigadors com Jaume Guillamet o Josep Maria Figueras, ha determinat que aquest fenomen s’hagi diversificat i enriquit durant els últims vint o vint-i-cinc anys. La relació entre el nivell de desenvolupament social, econòmic i cultural de Catalunya durant els últims 155 anys i la proliferació de mitjans informatius locals sembla fora de dubte.
La mobilitat afavoreix l’expansió de la premsa localcap a la comarca i la mobilitat permetrà que la informació local, que primer era referent al municipi i després a la totalitat de la comarca, doni el nom d’informació local a la que es generi a centenars de quilòmetres de distància, però que també esdevindrà propera i per tant premsa de proximitat. Farem, doncs, premsa i cultura en dues dimensions? Des de la globalització de tots els factors de la ciutat, la cultura en la formació de capçalera, tornem a la localització, al que ens és més proper. Fem d’aquests trets que marquen el segle XXI un espai riquíssim batejat com glocalització.
Què es fa, avui? Què es pot fer, de més? Ser conscients que les tecnologies de la informació i la comunicació poden millorar la comunicació intercultural i l’enteniment mutu, en particular gràcies a la promoció –a cada municipi on hi ha premsa local– del pluralisme cultural i lingüístic, la creació de vincles interculturals i l’aprofitament compartit municipi-premsa de coneixements i informació en diferents formes, mitjançant la creació de xarxes comunicatives entre comunitats i persones, aprofitant les noves possibilitats i la revolució en els mitjans de comunicació: premsa i televisió digital, ràdio i telefonia, tot a l’abast de les empreses de comunicació local.
El procés precisa del compromís de tres estaments: l’editor local, l’ajuntament i la Generalitat. Les possibilitats hi són totes, la complementarietat està per fer. Sorgeix tota sola una nova pregunta: per què? En el futur de la premsa catalana i en català, intervindrà el diner públic amb decisió com ha intervingut en el sector audiovisual? Els editors de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, per exemple, reclamen “valor polític per deixar de jugar amb el foc de determinats diaris de Barcelona, i crear amb decisió una política real de la comunicació (escrita) a Catalunya” (Llibre blanc de la Premsa Comarcal, 2006).
El desenvolupament constant de noves tecnologies, el naixement de nous canals de comunicació (amb l’esclat imparable de la premsa digital) i la incorporació a la vida quotidiana d’una immigració creixent, desconeixedora dels elements culturals més elementals de casa nostra, situa la premsa comarcal en un estat de transició que ens aboca a destriar la dicotomia crisi cultural o crisi de mitjans.
Si des del punt de vista de mitjans de comunicació local hi és, aquesta dicotomia, ben segur que no és percebuda pel lector. Però sí ho ha de ser per a l’Administració local, que no te consciència plena del valor afegit que representa per al municipi el fet de disposar de premsa local. Els ajuntaments han d’ajudar l’editor local perquè afronti amb garanties l’allau d’immigrants de totes les contrades del món, fins i tot de molt remotes, i l’editor ha de fabular amb l’administrador per posar-se al dia i combatre amb arguments culturals propis la incorporació dels nous individus a la seva localitat, acostar-s’hi i incorporar-los, lentament i amb seguretat, com a nous lectors.
El punt de vista local en aquest delicat moment de transició de la premsa dóna dues vies: la de sortida o la via morta. No hi ha dubte que els editors de premsa local han situat la locomotora a la via de sortida. Veurem què farà l’Administració local, que ha superat moments semblants allunyant-se, lamentablement, de l’editor de premsa tot confegint un esplendorós gabinet de comunicació, no per establir millors relacions amb la premsa de la seva ciutat, sinó per treure al carrer una competència il·lícita i sense ètica: un pretès butlletí d’informació local, en la immensa majoria de casos d’autopropaganda de l’alcaldia i del partit que governa. L’antítesi d’un element cultural.
Hi ha molts pocs ajuntaments que donin suport transparent i decidit a la premsa privada del seu poble. Diríem que ja els està bé que quedin a la via morta. Ni tan sols hi cerquen complicitat.
És un bon moment ara, ficats dins la transició dels mitjans de comunicació i de la mateixa cultura, per projectar eficaçment des de cada ajuntament una política de suport a la premsa local en just reconeixement a la seva tasca –considerada arreu, fins a les més altes instàncies europees– com una premsa compromesa amb les arrels culturals i lingüístiques de cada ciutat, de cada comarca, del país sencer.
Les noves tecnologies de la informació són un referent per projectar glocalment premsa i cultura, donant fe que la cultura ciutadana incideix directament en la vida de l’individu, per quan forma i conforma hàbits, diferencia, apropa i aglutina al voltant d’un eix municipal que té de portaveu la premsa local i el greix de les noves possibilitats tècniques. Des del municipi, la cultura local traspua i es complementa amb la veïna, fent-se al cap i a la fi referent en un país sencer, com Catalunya.
El tricentenari del 1714 també pot engreixar la simbiosi local de premsa i administració i acabar amb les alcaldades. Hi ajudaria aquesta nova llei, que no acaba d’arribar, que ha de garantir determinada igualtat entre la premsa generalista de la capital i la premsa local. I no només en l’àmbit publicitari.
I sinó, potser caldrà seguir l’exemple de 20minutos. Els arguments són els mateixos: índex de lectura per sobre dels mitjans barcelonins a 38 comarques i un target per fer embogir un bon publicista, amb la cirereta que una quarta part dels joves catalans llegeixen premsa de proximitat, ja sigui gratuïta o de pagament.
Estanis Alcover i Martí / Comunicació 21
