Un premi de l’ONU hauria de ser un sentiment d’orgull, però a mi m’ha provocat molt desconcert: l’ONU ha premiat el foment de la participació ciutadana duta a terme per la conselleria de Relacions Institucionals durant el procés d’elaboració de l’Estatut, que va incloure preguntar l’opinió a entitats de la societat civil i el bus de l’Estatut (fent cas omís a les suggerències rebudes), i que va culminar amb un referèndum amb una abstenció de més del 50%. El premi l’ha recollit el conseller neocomunista Joan Saura a la seu de l’ONU en nom de la Generalitat i del poble de Catalunya.
Per què desconcert? Perquè a part de que qüestiono que veritablement es fomentés la participació ciutadana, és inqüestionable que la gent no va participar en el moment de la veritat, en el referèndum. Seria com donar un premi per erradicar la fam a algú que tenia bones intencions, que va posar bona voluntat, però que no va aconseguir el seu objectiu. Premiar la voluntat, no els resultats.
Un gest que hauria honorat a la Generalitat hauria estat renunciar al premi. O, ja que es recull el premi, aprofitar la seu de l’ONU per recordar al món que Catalunya és una nació que té el dret a l’autodeterminació i que l’actual Estatut no recull les aspiracions nacionals catalanes. Dos il•lustres catalans, Pau Casals i Joan Laporta, van dir amb veu ben forta a l’ONU que Catalunya és una nació. Per què no ho pot fer un representant del nostre govern?
En fi, una més sobre el magnífic Estatut(et). Per cert, si volen promocionar de veritat la participació ciutadana, que aprovin ja una llei de referèndums. I que ens preguntin, per exemple, si volem el concert econòmic.
