- Publicitat -
Aquesta oració “Posa’t en el seu lloc”, és la que ha fet servir L’institut Jane Goodall per iniciar la campanya per a “sensibilitzar la ciutadania sobre la situació dels simis traficats”. Hi ha menys de 300.000 ximpanzés en llibertat; cada any se’n cacen milers per a consum i tràfic il·legal. Al centre de rehabilitació Jane Godall s’adverteix que només hi ha el 0,6% de diferència entre els humans i els ximpanzés. Eixe és el percentatge genètic que separa els humans dels ximpanzés. Per tant, un 94% de semblança. Aquesta similitud es nota, no únicament en les capacitats cognitives o de raciocini, sinó també en les seues aptituds emocionals i afectives. L’anomenat “instint animal” (que només és l'autodefensa i la intel·ligència animal), sovint, deixa pas a una empatia i un sentiment protector que passa per davant del propi benestar. Aquest és el cas de Lemba, una ximpanzé paralítica que resideix al centre de rehabilitació Jane Goodall, al Congo. A pesar de la seu minusvàlua s’ha convertit en cuidadora i figura materna de tres cadells orfes recentment arribats al centre.
Lemba va patir poliomielitis, motiu pel qual va quedar tetraplègica, però burlant totes les expectatives, aconseguí recuperar la mobilitat als braços i ara s’ha convertit en un suport moral indispensable per a aquelles cries que, com ella, es troben al centre. Molts dels ximpanzés que arriben al centre Goodall presenten, no només malalties físiques, sinó “traumes psicològics”, tal com diagnosticà a Lemba a la seua arribada al centre, la gallega Rebeca Atencia, ens conta en la seua crònica Sandra Vicente. Va arribar juntament amb 160 ximpanzés decomissats a caçadors furtius, que amenacen seriosament la fauna dels països de la zona del Congo. Lemba arribà al centre amb a penes dos anys i a causa del seu feble estat físic, les vacunes no pogueren evitar que es contagiara de l’epidèmica de poliomielitis el 2010. Un tractament de rehabilitació muscular, juntament a la predisposició de Lemba, aconseguiren que recuperara parcialment la mobilitat. S’instal·là al centre un circuit de cordes perquè poguera moure’s lliurement i se socialitzara amb normalitat. I ho va aconseguir. L’ambient al Tchimpounga (reserva on es troba el Jane Goodall) ha canviat gràcies a la capacitat de sacrifici, empatia i superació; la ximpanzé ha aprés a moure’s rodant sobre sí mateix o impulsant-se amb els braços. Però açò, lluny de ser un impediment, s’ha convertit en una “moda i en un joc per als seus germans adoptius, que també es desplacen així, imitant-la”. No obstant, Lemba no podrà ser alliberada perquè la seua minusvàlua li impediria sobreviure a la selva.
Aquesta història de Lemba mostra com, sovint, l’instint animal es demostra més humà del que podria semblar. El debat animalista s’ha obert a final d'aquest any passat, 2014, quan un tribunal argentí va reconèixer que l’orangutan “Sandra” del zoo de Buenos Aires és “subjecte de drets”, com a subjecte no humà. Aquesta sentència suposa un gran avanç en el dret internacional per banda dels defensors dels drets dels grans simis (orangutans, goril·les, ximpanzés o bonons). Aquesta oportunitat ha sigut aprofitada pels partidaris de regular la carta de drets dels grans simis. Moltes associacions animalistes demanen l’alliberament de simis en situació de captiveri.
El filòsof Jesús Mosterin ha declarat en aquest debat que els drets bàsics que es demanen per a aquests animals són “que no se’ls mate sense necessitat, que no se’ls torture i que no se’ls prive de llibertat, és a dir, que no se’ls tanque; tot açò té com a base moral el fet que són éssers sensibles”. També ha dit: “Hi ha milions d’espècies i cal protegir-les a totes; però a les primeres que cal donar-los drets són a aquelles que se semblen més a nosaltres, les que tenen capacitat de sofrir, de gaudir o de tenir experiències conscients”.
També Pedro Rozas, director del Projecte Gran Simi que el Govern de Zapatero va deixar al calaix, explica: “Els nostres companys evolutius són intel·ligents, éssers especials, ploren, riuen. No podem tractar-los com mers objectes sense drets”.
A l’editorial del diari La Vanguardia del 24 de desembre titulat “L’orangutan Sandra” es reconeixia que “certs animals tenen una sensibilitat desenvolupada i són capaços de comunicar-se, de transmetre coneixements i de trenar llaços afectius, entre altres habilitats. Són éssers complexos amb conductes complexes. Una societat avançada ha de ser conscient d’això”. No obstant, a aquest diari, tot i que “en condicions adequades” es defensava l’exposició d’aquests animals als zoos amb un argument poc sòlid i discutible, intentant que els grups animalistes no establisquen un paral·lelisme “massa estret” entre els éssers humans i els grans primats. Argüia l’editorialista que fa un parell de mesos, un grup animalista nord-americà intentà alliberar a Tommy, un ximpanzé engabiat a l’estat de Nova York, però els tribunals de justícia es negaren dient que “si Tommy tinguera drets equiparables als dels éssers humans, també hauria de responsabilitzar-se dels deures que s’exigeix als humans”.
Al meu parer, aquest argument que es dona com a difícil de rebatre és molt senzill de qüestionar: hi ha humans amb capacitat cognitives minvades que no tenen els mateixos deures que altres humans amb totes les seues capacitats cognitives intactes. No obstant, a aquests humans amb discapacitat, no se’ls pot menystenir en els seus drets, tot i que no se’ls puga exigir els mateixos deures que se’ls demana als humans sense cap handicap. Es pot comparar i establir paral·lelismes si més no entre els grans simis i la resta d’humans als quals no se’ls pot demanar deures i responsabilitats, però tenen els seus drets intactes perquè cap desaprensiu els puga matar, fer mal, maltractar, engabiar, torturar, vendre o abusar d’ells. Malgrat l'oposició dels sectors més immobilistes de les societats actuals, els drets dels animals van obrint-se pas. Cada vegada hi ha una major sensibilitat davant el maltractament dels animals. No és pot fer amb impunitat ni sense recriminació perquè fereix la consciència ecològica, planetària, interdependent, no antropocèntrica dels humans que copsen les connexions i les interdependències de totes les diverses espècies de la terra, sense unes jerarquitzacions que ignoren les xarxes vitals i, en conseqüència, augmenten la fragilitat de la vida al planeta Terra.
Lemba va patir poliomielitis, motiu pel qual va quedar tetraplègica, però burlant totes les expectatives, aconseguí recuperar la mobilitat als braços i ara s’ha convertit en un suport moral indispensable per a aquelles cries que, com ella, es troben al centre. Molts dels ximpanzés que arriben al centre Goodall presenten, no només malalties físiques, sinó “traumes psicològics”, tal com diagnosticà a Lemba a la seua arribada al centre, la gallega Rebeca Atencia, ens conta en la seua crònica Sandra Vicente. Va arribar juntament amb 160 ximpanzés decomissats a caçadors furtius, que amenacen seriosament la fauna dels països de la zona del Congo. Lemba arribà al centre amb a penes dos anys i a causa del seu feble estat físic, les vacunes no pogueren evitar que es contagiara de l’epidèmica de poliomielitis el 2010. Un tractament de rehabilitació muscular, juntament a la predisposició de Lemba, aconseguiren que recuperara parcialment la mobilitat. S’instal·là al centre un circuit de cordes perquè poguera moure’s lliurement i se socialitzara amb normalitat. I ho va aconseguir. L’ambient al Tchimpounga (reserva on es troba el Jane Goodall) ha canviat gràcies a la capacitat de sacrifici, empatia i superació; la ximpanzé ha aprés a moure’s rodant sobre sí mateix o impulsant-se amb els braços. Però açò, lluny de ser un impediment, s’ha convertit en una “moda i en un joc per als seus germans adoptius, que també es desplacen així, imitant-la”. No obstant, Lemba no podrà ser alliberada perquè la seua minusvàlua li impediria sobreviure a la selva.
Aquesta història de Lemba mostra com, sovint, l’instint animal es demostra més humà del que podria semblar. El debat animalista s’ha obert a final d'aquest any passat, 2014, quan un tribunal argentí va reconèixer que l’orangutan “Sandra” del zoo de Buenos Aires és “subjecte de drets”, com a subjecte no humà. Aquesta sentència suposa un gran avanç en el dret internacional per banda dels defensors dels drets dels grans simis (orangutans, goril·les, ximpanzés o bonons). Aquesta oportunitat ha sigut aprofitada pels partidaris de regular la carta de drets dels grans simis. Moltes associacions animalistes demanen l’alliberament de simis en situació de captiveri.
El filòsof Jesús Mosterin ha declarat en aquest debat que els drets bàsics que es demanen per a aquests animals són “que no se’ls mate sense necessitat, que no se’ls torture i que no se’ls prive de llibertat, és a dir, que no se’ls tanque; tot açò té com a base moral el fet que són éssers sensibles”. També ha dit: “Hi ha milions d’espècies i cal protegir-les a totes; però a les primeres que cal donar-los drets són a aquelles que se semblen més a nosaltres, les que tenen capacitat de sofrir, de gaudir o de tenir experiències conscients”.
També Pedro Rozas, director del Projecte Gran Simi que el Govern de Zapatero va deixar al calaix, explica: “Els nostres companys evolutius són intel·ligents, éssers especials, ploren, riuen. No podem tractar-los com mers objectes sense drets”.
A l’editorial del diari La Vanguardia del 24 de desembre titulat “L’orangutan Sandra” es reconeixia que “certs animals tenen una sensibilitat desenvolupada i són capaços de comunicar-se, de transmetre coneixements i de trenar llaços afectius, entre altres habilitats. Són éssers complexos amb conductes complexes. Una societat avançada ha de ser conscient d’això”. No obstant, a aquest diari, tot i que “en condicions adequades” es defensava l’exposició d’aquests animals als zoos amb un argument poc sòlid i discutible, intentant que els grups animalistes no establisquen un paral·lelisme “massa estret” entre els éssers humans i els grans primats. Argüia l’editorialista que fa un parell de mesos, un grup animalista nord-americà intentà alliberar a Tommy, un ximpanzé engabiat a l’estat de Nova York, però els tribunals de justícia es negaren dient que “si Tommy tinguera drets equiparables als dels éssers humans, també hauria de responsabilitzar-se dels deures que s’exigeix als humans”.
Al meu parer, aquest argument que es dona com a difícil de rebatre és molt senzill de qüestionar: hi ha humans amb capacitat cognitives minvades que no tenen els mateixos deures que altres humans amb totes les seues capacitats cognitives intactes. No obstant, a aquests humans amb discapacitat, no se’ls pot menystenir en els seus drets, tot i que no se’ls puga exigir els mateixos deures que se’ls demana als humans sense cap handicap. Es pot comparar i establir paral·lelismes si més no entre els grans simis i la resta d’humans als quals no se’ls pot demanar deures i responsabilitats, però tenen els seus drets intactes perquè cap desaprensiu els puga matar, fer mal, maltractar, engabiar, torturar, vendre o abusar d’ells. Malgrat l'oposició dels sectors més immobilistes de les societats actuals, els drets dels animals van obrint-se pas. Cada vegada hi ha una major sensibilitat davant el maltractament dels animals. No és pot fer amb impunitat ni sense recriminació perquè fereix la consciència ecològica, planetària, interdependent, no antropocèntrica dels humans que copsen les connexions i les interdependències de totes les diverses espècies de la terra, sense unes jerarquitzacions que ignoren les xarxes vitals i, en conseqüència, augmenten la fragilitat de la vida al planeta Terra.
Publicitat
