No se com començar per donar forma a aquest embolic d’enormes dimensions , i em refereixo a la reacció electoralista que adopta Zapatero amb el suport del PSC a tot un reguitzell de mesures estatutàries , que fa molt de temps que es tenien d’haver desenvolupat , però la llunyania de les eleccions , no aconsellava al govern a complir amb la seua obligació ,perquè li restava arguments de pressió per els propers comicis que ja ha arribat l’hora de posar l’olla grossa dintre de la petita segons s’en desprèn del criteri del sempre somrient Rodríguez Zapatero, que una vegada mes intentarà que els catalans s’engoleixin la bola, com feu en l’aprovació de l’estatut de Catalunya , carregant-se a Pasqual Maragall i menyspreant CIU, en benefici del seu deixeble “Josep” Montilla, deixant Mas a la cuneta desprès d’haver pactat la retallada de l’estatut aquella famosa nit ,”aquella”.
Compte catalans , que moltes coses no estan prou ben lligades , i que si el PSC no es defineix per quina es la opció de futur que desitja per Catalunya, l’alegria a casa nostre, tal com diu el refranyer , “l’alegria dura poc a la casa dels pobres”.
Quan es vol aconseguir consolidar un lideratge amb ofertes de rebaixes de cap de temporada com s’ha fet amb l’aprovació de la política de habitatge, i la subvenció a la natalitat no fa masses dies, i l’anunci d’actualitat de retornar 400€ en concepte de bonificació de l’IRPF a dotze milions i mig de contribuents, en cas de guanyar les eleccions, (que m’agradaria saber , si serà en concepte de compra de vot, o serà una llei permanent)), crec que a arribat el moment de fer un anàlisis exhaustiu, que ens aclareixi la conveniència i la efectivitat d’aquest “desemborçament” de diner públic, per afavorir un sector en detriment de una gran majoria , que des de fa molts anys que esperen una solució al seu precari estat econòmic i social , que els governs i partits d’esquerra, sembla que els faci por mirar de pit a pit , per el risc de perdre la cadira, o perquè els va be el nou estatus social adquirit amb el suport dels ciutadans , principalment dels mes febles econòmicament.
Subvencionar el lloguer en detriment de l’adquisició en propietat, només te dues raons de pes , que el temps desvetllarà: l’especulació en matèria de totxo per part del capitalisme que no es conforma amb el rendiment que ofereix la banca, i l’especulació per part del govern per recaptar el 18% IRPF, ( que si encara no s’aplica als habitatges, em temo que ja s’aplicarà ,tal com s’aplica als locals comercials), mes el 16% IVA sobre el rebut del lloguer, ( que tanta oferta de subvencions, em fa témer un retoc d’aquest sector per compensar les despeses), que amb l’habitatge en propietat, els ingressos a favor del govern no son els mateixos tota vegada que l’IBI el recapta els ajuntaments, i si tothom es propietari son molts diners que es deixen de recaptar, entre IRPF, i l’IVA cada mes o cada rebut.
Que ningú pensi que estic en contra de buscar solucions al problema que te la ciutadania per aconseguir un habitatge , dons crec que es un tema de primera magnitud , però crec que existeixen altres mesures i de ben segur mes efectives i mes convenients per el ciutadà amb problemes d’habitatge i de solvència.; però l’avantatge incoherent que tenen els governants, es que no exposen res seu , i si s’han equivocat , diuen que rectificar es de savis , donen la cartera a un altre membre del mateix grup, i a veure si aquest te una idea millor ,i així es va fent camí , que qui dies passa anys empeny, però sempre el perjudicat es el mateix ,”en poca roba”.
Nous Comicis i Velles promeses
Ja hi tornem a ser; ja ha arribat el període tant esperat per els polítics ,que els corromp el desig de poder; tots ens volen fer combregar amb rodes de molí prometent allò que ja saben que no acompliran, per intentar captivar el vot del cuitada incaut i indecís de la seva opinió política , resultat de que ja esta escalivat d’altres experiències electorals viscudes amb tots els colors polítics, comprovant una vegada mes , que tots els candidats lluiten per solucionar el seu problema , que no es el mateix de la resta dels ciutadans ,quan es te el poder. Tots ens volen donar gat per llebre , volent fer-nos creure en miracles, que amb set pans i set peixos, poden apaivagar la fam de la humanitat; rebaixar impostos i crear llocs de treball dintre de les institucions governamentals a càrrec dels pressupostos generals que els ciutadans han de fer possible proveir amb els seus impostos ; això no s’aguanta per enlloc! ; igual com dir ,que s’han creat tres milions de llocs de treball, quan Espanya contínua amb 2’5 milions d’aturats des de fa molts anys; de on ha sortit tanta gent, quan en aquest país les dones gaire be havien deixat de parir, i es tenia el temor que la S, Social fes fallida per manca de cotitzacions “joves”, i molta gent gran a les empreses; que es lo que no s’ha controlat prou be , la immigració ? , això ja es vell ; i les perspectives de solució no es veuen tant fàcils, i això vol dir que tenim problema per temps.
Per altre costat, tenim aquell sector que desprès de quatre anys ,encara no ha paït el seu gripau, i continua amb els peus dintre de la “samal” ,( no la galleda), esclaus de la intolerància, prepotència, arrogància i despotisme ideològic del S Aznar i de tots els seus deixebles, intentant captar vots provocant l’enfrontament de cultures dintre del país , que es regeix per una sola Constitució , que reconeix els drets que els estatuts atorga a cadascuna de les comunitats o Nacions , que formen el conjunt de l’estat , aprovats per els parlaments i el Congres dels Diputats , però que el govern central no respecta, ni compleix els seus compromisos, principalment amb Catalunya. Crec que en aquests propers comicis ,tant el Govern d’Entesa de la Generalitat de Catalunya ,com el PSC en particular ,seria convenient marcar els termes parcel·lars amb el PSOE, procurant tenir veu i vot a Madrid , sempre tenint en compte , que de PP res de res, i no menysprear a CIU; des del port de Fraga enllà , no esperem que ens donin gaire res ,tot al contrari , i es per això que cal tenir els peus ben ferms a terra, ¡a la nostre terra!, que espero que el S Montilla no faci pota de fusta a l’hora de la veritat.
