Ja ho sé. No li interessa a ningú. De fet, ni tan sols a mi, penso. I potser no m’interessa perquè per a mi, els records, de vegades, massa sovint em distorben bastant. Però la cosa és que recordo aquells dissabtes al matí, matins d’infant, quan plovia i m’amagava sota el llit perquè segurament em resultava un aixopluc perfecte, infranquejable vers el futur. I recordo que em llevaba abans que els meus pares, fins i tot que el meu germà i caminava descalç cap al menjador i enjegava la tele i jugava amb els llapis de colors i el Mazinger gegant. I hi feien El Planeta Imaginari a la tele, que més tard adjectivaria com a detallista, delicat, fins i tot intel·lectual que creava un planeta imaginari personal i ric a l’interior dels infants de la meva generació. I què dir d’aquella música i aquelles pel·lis dels vuitanta, la dècada naïf per excel·lència passada entre les olors de l’escola, els excursions amb l’esplai i les sèries americanes de cap de setmana.
I recordo aquells moments que quedarien congelats en colors virats a sèpia, en aquell sofà beix i aquell paper de paret blau amb formes pop que folraven tot el menjador. I aquella moqueta taronja de l’habitació que compartia amb mon germà, un espai on s’hi generaven somnis i anhels d’allò que mai no va existir sinó en la nostra imaginació. I recordo aquell barri industrial on vaig néixer i créixer el qual es mantenia prou intacte des del segle passat, on els avis hi treballaven en fàbriques antigues de sostres alts i grans finestrals i de sirenes de canvi de torn. Un moment i un país ja diferent al nostre però que vàrem intuïr prou com per a mitificar-lo, encara que fos de viaix. I aquells moments, aquells que van conformar la nostra personalitat sense ni adonar-nos i que van marcar per sempre la nostra història, queden en el nostre record, ubicat en un racó entre la costella i l’estómac.
Sí, doncs això és el que penso, si fa no fa, de la reedició del disc d’U_Mä.
