Com a bona part d’Europa, l’Estat espanyol viu immers en una crisi econòmica global. Tota l’economia està afectada. Tota? Tota no! Hi ha un sector que resisteix ara i sempre: la indústria armamentística. Un sector que no decau i que any rere any continua incrementant xifres fins arribar pràcticament als 1.000 milions d’euros en exportacions, augmentant un 574% respecte a les xifres de fa 10 anys. Una indústria que, segons l’Informe del Centre d’Estudis per la Pau Josep Maria Delàs de Justícia i Pau, ha situat l’Estat espanyol en el sisè exportador mundial d’armes.
I on es venen aquestes armes espanyoles? Doncs a països com Israel, Colòmbia, Marroc, Guinea Equatorial, Turquia, Aràbia Saudita, Equador, Índia, Pakistan, Veneçuela, Emirats Àrabs Units, Indonèsia, Singapur, Tailàndia, Sri Lanka, Angola, Burkina Faso, Mauritània, Paquistan o Ghana. Països que incompleixen una o diverses clàusules de la Llei espanyola de comerç exterior de material de defensa i doble ús (llei 53/2007). I és que, segons aquesta llei, s’han de denegar les exportacions a països sancionats per Nacions Unides; amb una manifesta inestabilitat política i democràtica; que es trobin en conflicte armat; que vulnerin els drets humans dels seus ciutadans; que no condemnin el terrorisme; o que prioritzin la despesa pública en material de defensa per sobre de la despesa social com ara l’educació o la sanitat. Veient aquest marc legal, hom es pregunta com és que el Ministeri d’Indústria i Comerç, que és qui té la potestat legal per autoritzar les empreses privades a exportar, permet que arribin armes a aquests països?
Molts dels productes de la indústria amamentística són components, tecnologia o vehicles. Però també hi ha armes lleugeres i munició, productes que són fàcils d’amagar, de portar i de manipular i barates de fabricar i d’adquirir. Aquesta descripció semblaria la d’un ordinador portàtil o un mòbil, però té un ús molt més macabre. Cada dia moren unes 1.000 persones al món a causa de les armes lleugeres. O el que és el mateix, una persona cada minut. Les armes lleugeres són la primera causa de mort no natural en molts països. Es calcula que des que va finalitzar la Segona Guerra Mundial, 26 dels 30 milions de morts en conflicte han estat víctimes d’armes lleugeres. I d’aquests, un 90% han estat civils i no parts enfrontades del conflicte.
Hi ha centenars de milions d’armes al món, en proporció una per cada deu persones. I el problema no és tan sols la quantitat d’armes, sinó l’escàs control que hi ha d’aquestes. Unes armes que, a voltes, són comprades per actors privats i per a ús privat. Cada any es perd la pista d’un milió d’armes lleugeres arreu del món, que passen al mercat negre. Aquestes acaben sempre en zones en conflicte armat, on els drets humans són constantment vulnerats. I les armes de fabricació espanyola no s’escapen d’aquesta trajectòria.
La producció armamentística contribueix a la millora de la balança de pagaments espanyola perquè els milers de morts i ferits encara no surten al compte d’explotació, però els costos humans són inassumibles. Quan es parla de millorar la productivitat, potenciar els productes d’alt valor afegit i millorar el nivell d’exportacions per sortir de la crisi; el que fa l’Estat espanyol és promoure l’exportació de productes d’alta mortalitat afegida com les armes. Al permetre la circulació d’armament, el Govern espanyol n’esdevé corresponsable i, alhora, còmplice d’aquest cercle viciós de violència i mort.
Curiosament, quan es parla que les retallades que promou el govern espanyol pretenen estalviar 15.000 milions d’euros per encarar el dèficit fiscal, tothom s’oblida de coses prescindibles i innecessàries a l’hora de retallar. Retallaran la inversió en cooperació al desenvolupament, que és vital per a milions de persones al Sud. Però, s’obliden dels 18.609 milions d’euros que gasta l’Estat espanyol anualment en despesa militar, dels quals una part s’empren en mantenir un exèrcit de 80.000 efectius permanentment aquarterats i la participació econòmica en els projecteus europeus Eurofighter (avió de combat) i Tiger (helicòpter de combat). Aquestes partides no les retallaran? Rebaixaran el sou als treballadors de l’administració pública i no tocaran ni un cèntim en despesa armamentística?
Les xifres macroeconòmiques i la preservació d’un lloc de treball d’aquí no poden justificar l’ús indiscriminat d’una arma a milers de quilòmetres. Només cal voluntat política per tallar-ho d’arrel.
Durant la Guerra Civil, es van reconvertir antigues fàbriques de mercaderies civils per a fabricar armament. Si es va poder convertir una fàbrica de pintallavis en una de munició el 1936, no podem fer el camí invers setanta anys després? No podem fer una conversió industrial per a salvar llocs de treball, que promoguin la recerca i la innovació?
Ara que l’Estat espanyol presideix la Unió Europea, seria un bon moment perquè es comprometés a generar llocs de treball sense sumar víctimes a la consciència. Podem salvar llocs de treball aquí i vides allà. L’elecció és fàcil: o pintallavis o munició. És la nostra elecció.
