dimarts 11
La serp que no pot mudar pareix. Igualment els esperits als qui se’ls impedeix canviar d’opinió: deixen de ser esperits.
Friedrich Wilhelm Nietzsche 1844-1900
Quan expira la reflexió ensopeguem amb la intuïció, seductora rata de casino. Com abandonem de bona gana la primera per anar al darrera de la segona! I aquest carrousel essencial és profitós per totes dues, conjuntiu de felicitat.
René Char 1907-1988
La bellesa és el resultat de la suma de la forma més bella més la correspondència del tot amb les parts; de les parts amb elles mateixes, i d’aquestes una altra vegada amb el tot; de manera que les estructures composin un cos complert i sencer, on cada membre estigui d’acord amb els altres.
Andrea Palladio (1508 – 1580) arquitecte
Els experiments amb castors demostren que les seves magnífiques i eficients capacitats són com enginyers, en gran mesura, el producte d’impulsos i inclinacions innates que aquests animals no necessiten comprendre. Els castors aprenen, i fins i tot poden instruir-se els uns als altres, però es regeixen principalment per uns poderosos mecanismes que controlen el que el conductista B.F.Skinner va denominar reforç negatiu. Un castor buscarà, frenèticament a vegades, alguna cosa – qualsevol cosa- que li sigui útil per a parar el so de l’aigua corrent: en un experiment (Wilsson, 1974), un castor va poder apaivagar els seus impulsos cobrint completament de fang l’altaveu d’on sortia el soroll gravat del bombolleig de l’aigua.
Daniel Dennet La consciència explicada 1995
La invisibilitat és on es situa invariablement l’Acció
Douglas Coupland 1961
I si Déu fos un de nosaltres?
un simple esclau com un de nosaltres?
un simple estranger a l’autobús
intentant anar cap a casa seva.
Prince 1958
Dimecres 12
Puigcercós és un geni i Montilla també. Entre tots dos han redreçat l’ou. L’ou ja no balla. Al tancar el tema del finançament, s’ha tancat la llarga negociació bilateral, els terminis que s’ajornen i les pressions mediàtiques. Punt i pilota: s’ha fet una foto finish de la cursa autonòmica i la foto no enganya. Qui està amb el cul a l’aire en aquest tema és precisament l’estat autonòmic.
De moment els ex Presidents de Catalunya sembla que també ho han entès d’aquesta manera i s’han posat les piles aprofitant el que s’espera del constitucional espanyol. Malgrat que n’hi ha força dels nostres, catalans vull dir, que encara pensen que hi ha suc, modestament haurien d’admetre que aquest cogombre del finançament no dóna ni per adobar mig gaspatxo. Montilla i Puigcercós amb el seu pas endavant ens han tret del damunt una llosa que arrossegàvem d’ençà la borbonada del 1976. Ara la llosa, com la del Caudillo s’ha desplaçat, i s’ha situat damunt el forat negre de la tomba d’un altre mort pertinaç que roman insepult de fa massa. Finançament tancat, sí: tancat i enterrat, i amb ell, el tarannà esgotador de la “transición democràtica” que ens ha robat no només el diner sinó el nostre temps, la nostra intel•ligència i el nostre sentiment nacional en forma d’energia solidària amb menys profit que si l’haguéssim llençat als porcs. Sento dir-ho així però és que són molts anys y amb el tema del franquisme ja passava el mateix. Hi ha un modus vivendi, un etern ahir franquista que perdura i qui no ho vegi que pensi en la causa de Lluís Companys, el seu assassinat i la impunitat tolerada pels governs espanyols amb el seus assassins que ho foren també de milers d’altres ciutadans. Un dèficit democràtic d’aquesta magnitud fa petits mil Bernard Madof.
A Madrid ara dirien allò de “aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid” que ve a ser una manera catxonda que tenen per dir “què collons té a veure el finançament amb Companys?”. Resposta: ambdues coses tenen en comú la supervivència de Catalunya. Una és la part de supervivència material, el rescat dels beneficis de la nostra productivitat i l’altra és la supervivència moral i ètica del país davant de la injúria. Ni l’una ni l’altra es poden superar si no acceptem tots plegats que formen una unitat. La supervivència de Catalunya, tant la material com la ideal, afecta els independentistes, els federalistes, els regionalistes; de fet tothom que sigui membre actiu de la “grex” d’impositors catalans a les reales arcas.
És genial que Puigcercós i Montilla hagin baixat el taló del tercer acte del drama autonòmic! És un final amb un petit epíleg estival, un epíleg d’agost que just cobrirà les vacances generals. A partir de l’11 de setembre comença una altra pel•lícula el gènere de la qual encara no està del tot ben definit i molt poca gent s’atreveix a dibuixar-ne l’argument. Hi ha un feeling però encara res concret. No obstant se sap que ha de ser una aventura constitucional plena d’acció i amb final feliç.
Visquem doncs aquest epíleg d’estiu i diguem la nostra sense més problemes. Per això són les vacances, per esplaiar-se: aquest finançament és collonut, aquest finançament és una merda, Esquerra s’ha venut per un bol de llenties, Montilla en el fons és un covard espanyolista i totes les reflexions o ocurrències literàries polítiques que es vulguin. Les genialitats provoquen aquesta mena de desconcert i cal un espai de temps per pair-les; com diuen els anglos, una bona idea acostuma a néixer en minoria d’un.
Com l’ou de Colom, aquell ou desequilibrat que es va quedar dret i travat amb un crack de closca sobre la taula. En aquest sentit Montilla i a Puigcercós tenen el mèrit indiscutible d’haver aturat el show del finançament, el capote español de les peles que tantes vegades ens ha orejat la dignitat. S’ha tancat bé o malament…? No és un tema menor però tampoc es tractava de viure distrets més temps amb una negociació enverinada per dalt amb la política espanyolista de qualsevol govern d’Espanya i per baix amb una greu crisi econòmica global.
Aquesta és la genialitat de la parella tripartita: cloure l’embolic i obrir un espai polític que invita tots els catalans a rumiar la necessària següent jugada. Tant si el finançament és bo, que no és, com si és un xurro, que tampoc ho és, hi ha una realitat superior que cal resoldre: Catalunya no encaixa amb España. I no hi encaixa ni la caixa ni la faixa. Amb aquest nou silenci post finançament, trencat només aquest agost pel soroll de l’aigua passada, arribarem al setembre i es veurà el timbre, els aguts i els greus de la veu de Catalunya. Lluny quedarà aquell silenci antic i molt llarg que hem hagut d’aguantar des del 1939 i no diguem del que ve del 1714. Aquest silenci d’ara és nou, és el silenci de la reflexió davant d’un futur inevitable. Hipòcrates afirmava que una de les principals qualitats del silenci és que fa disminuir la set.
