Dimarts 4
Fa uns anys l’hereu Josep Guardiola i Sala, tossut capricorn deia això del seu mestre difunt, un aquari utòpic i idealista: “Jo trobo molt a faltar l’Oriol Tort. Era un savi. Ja no en queden. Són aquella gent de club. Que fan hores i hores i hores i se’n van com arriben. Sense saber-ho. I fan hores i hores i hores no per res. Només perquè estan enamorats del que fan. I enamorats d’on ho fan. Amb l’Oriol no hi vàrem ser a temps. O no vam voler ser-hi a temps. Com que no fan soroll, com que no emprenyen, com que no diuen bajanades als diaris, cosa que tant preocupa els que manen, doncs res, deixem-los que se’n vagin com quan van arribar. I quina cagada. Perquè som el que som per aquesta mena de gent. Com l’Oriol. Com en Joan Malgosa. Com l’Àngel Mur”.
Dimecres 5
L’any 1959, Josep Pla, va escriure a El meu país: De jove vaig ballar sardanes. Ara m’agrada veure-les ballar. He observat sovint la cara immensa de satisfacció que tenen els homes i les dones amb els braços enlaire, tot el cos pendent dels moviments que el joc musical fa fer a les cames, el pensament lligat a una forma d’excitació musical que pel fet d’haver-la de comptar no pot arribar mai al frenesí ni al desordre de la interpretació enfebrada i personal. Les sardanes tenen un ordre bàsic i en aquest sentit són un plaer. El plaer ordenat és la voluptuositat. Una sardana són quinze minuts justos de voluptuositat. No dic de sensualitat. Dic exactament el contrari: de voluptuositat. (…) El ritme penetra fins al moll dels ossos, hom va perdent pes i es torna lleuger i la sardana és un impuls cap a una comptabilitat inconscient i entusiasta, cap a un neguit, ordenat, de moviment.
Dijous 6
Sóc a Mont-ras i la lluna és plena. Més o menys a les set solars el garbí – qui l’ha parit!- se n’ha anat a dormir. Però la calma no dura. El vent de mar porta a batzegades el delay d’un Hey Jude cardat per uns tabalots amplificats que animen els vespres suposo que a càrrec municipi, no puc precisar si ha Palafrugell o a Calella. A partir d’aquest inici les ràfegues del tum-tum-kà s’ha multiplicat exponencialment per la distància fins a la una trenta. El punt de màxim paroxisme sònic m’ha permès virtualitzar l’efecte multiplicador que provocà amb el seu tabal l’Isidre Lluçà, el timbaler del Bruc, en els soldats francesos fa dos cents anys. Incís: Lluçà era de Santpedor com el timbaler del Barça. I acabo: és un consol pensar que és música en directe – músics professional treballen – però a l’agost, a la costa, això també vol dir un rosari de refregits spanglish i el Boig per tu de bonus cat. Soniayselenejar..
Se que cuando llega el calor
los chicos se enamoran,
es la brisa y el sol.
acercate ven,
mi deseo te confesaré.
…Saurament:
Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja
que caurà avui
Per cert, gran homenatge de Sau a Roy Batty (Blade Runner): … moments will be lost in time, like tears…in rain.
